Hi va haver un temps que va circular molt la idea que “els balears acabarem per ser tan pobres que només tindrem doblers”. Va circular, s’entén, entre uns cercles determinats, segur que minoritaris, d’aquests que, quan aixequen la veu d’alerta, hi ha una majoria dominant que els qualifica d’exagerats, d’alarmistes i torracollons, com a poc. Era l’època de la festa permanent –d’alguns, sempre és d’alguns–, potser prèvia a l’anomenada bombolla immobiliària o quan començava a gestar-se, entre això i el temps que les Illes Balears eren al capdavant de la renda per càpita, no ja d’Espanya, sinó d’Europa. Anys i panys, en fa d’això.
Centrats en el desenvolupament turístic sense fre i en totes les necessitats que l’estalonen –carreteres, ampliació de ports i aeroports, construcció, residus, despesa energètica, macroparc automobilístic, urbanització del camp, consum d’aigua i un llarg etcètera–, la sentència que reunia pobresa amb tinença de doblers, aparentment contradictòria, va esdevenir realitat. Ara ni això, segurament ara la segona part de l’afirmació ja no té sentit ni pronunciar-la. Tanmateix, els doblers, com abans però més encara, han quedat en mans d’una minoria tan minoritària que ja no dona més que per situar-nos entre les mitjanes espanyola i europea.
El darrer setmanari de l’ARA Balears ens dona les dades que proven que els balears estan un poc per damunt de la mitjana espanyola en ingressos i, en canvi, molt per davall en tots els indicadors que determinen el progrés i la qualitat de vida: benestar social, educació, oportunitats laborals o salut, entre d’altres. Això vol dir pobresa, ni més ni menys.
Però no rectificam. De fet, es fomenten les contradiccions que acabaran per associar la pobresa i el capital per sempre més. Ho veim darrerament, dia rere dia, amb el discurs públic sobre l’emergència climàtica. Ja hi pot haver declaració institucional de l’emergència, que si alhora hi ha augment d’arribada de creuers, iniciatives per a la captació de nous mercats turístics, construcció de noves autopistes on, a més, s’enterra escòria d’allò més tòxic, previsió d’ampliació del macroaeroport de Palma, ciment a la costa que se l’endú la mar, foment o permissivitat amb l’activitat de les pedreres menjamuntanyes i, altra vegada, un llarg etcètera, anam a negar-nos –si no ens l’hem negada ja– tota possibilitat de tenir una mínima qualitat de vida. La pobresa és això.
El camí a la pobresa és, en bona mesura, el del deteriorament del benestar. I aquest passa, de fa temps però ara més que mai, no tant pels doblers, millor dit, no per una doblerada, sinó sobretot per tenir un medi i uns recursos naturals que ens la puguin garantir. Tanmateix, si continuam així, poden acabar de pobres fins i tot els que ara van sobrats. Però d'això darrer, ara com ara, no en farem un problema.
