TORN A LA SEU. Torn, com feia la setmana passada, a situar-me davant l'escultura de Jaume Falconer a la Catedral de Mallorca, aquest arbre desarrelat que intenta honorar els sants i beats mallorquins, a desig i comanda del Capítol catedralici. Hi torn, perquè el fet que s'hagi permès que una obra així (millor dit, una part d'una obra així), entri dins un Bé d'Interès Cultural de la categoria de la Seu, em sembla prou greu com per insistir-hi. Hi torn, perquè la limitació en l'extensió d'un article com aquest, o com el de dimarts passat, fa que no puguis recordar que a Joan Miró se li negà el desig de fer uns vitralls per a la Catedral, encara que l'artista que va triar Palma per treballar i per acabar els seus dies sigui històricament un valor inqüestionable. O, sense anar més enfora, que el Capítol, mentre pressionava el Consell de Mallorca per poder instal·lar el Falconer a la capella de Tots els Sants, no mogués ni un dit per perllongar l'estada a la Seu del tornaveu d'un arquitecte sòlid com Elías Torres, qui recreava l'obra creada per Gaudí. En canvi, posats a recordar, un bon signe que el Capítol catedralici pensa que pot fer i desfer el que vulgui a la Seu, va ser la caparrudesa que manifestaren per aconseguir instal·lar, fort i no et moguis, uns vitralls esperpèntics d'un tal Ruggeri, rebutjats pels tècnics de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca.
COSES DE LA LLEI. La Llei de Patrimoni Històric prohibeix fer intervencions que afectin els valors que varen motivar la declaració del Bé d'Interès Cultural sobre el qual es pretén intervenir. En el cas de la Seu, si és el valor de l'arquitectura gòtica la que va fer que aquest monument fos declarat BIC, no es pot afectar aquesta arquitectura. Clar que la llei és prou ampla per deixar una qüestió enlaire -massa transcendent, en la meva opinió- de si a un bé patrimonial se l'afecta només si se li fa un mal físic o si també se l'afecta per motius de qualitat (de mala qualitat). Els tècnics de Patrimoni s'estimen més no posar-s'hi, en temes de qualitat, almanco mentre tenguin motius "més objectius" per oposar-se a una intervenció que es considera inadequada. D'aquí que l'obra de Falconer fos dues vegades rebutjada a Patrimoni del Consell perquè preveia enganxar-se a l'edifici. O d'aquí també que es prohibís la instal·lació d'una estàtua esperpèntica de Jaume II al centre històric de Sineu. Són molt vius, els tècnics de Patrimoni, perquè en comptes d'argumentar motius de manca de qualitat, cerquen raons menys discutibles. Això no hi ha qui els ho discuteixi, però a la vegada deixa de banda un debat que ens interessa més que el de l'afectació física. A més, ens fan pensar que l'obra de Miquel Barceló a la Seu no degué passar pels tràmits obligats, perquè està tota ella clavada a la Capella del Santíssim.
PER QUÈ L'ART deixa tantes vegades de costat el debat de la seva objectivació qualitativa? Es pot valorar la qualitat d'una obra des de l'objectivitat? Estic convençuda que sí, que hem de tenir, no la gosadia, sinó els coneixements per poder qualificar una obra pel seu valor artístic o la seva manca de valor (aquí és important recordar la màxima de no confondre el valor i el preu). Perquè només des del coneixement es pot fer un judici objectiu. Però aquesta és una qüestió que, casualment, l'art actual deixa de costat amb tota la intenció. I és que de cop podrien caure massa "catedrals" que ha erigit la contemporaneïtat, sense esperar que sigui el pas del temps que imposi la seva objectivitat, quan ja no hi hagi interessos pecuniaris i inconfessables que la subjectivin.
