OPINIÓ

De la qualitat i la responsabilitat

Sempre amb honroses excepcions, una diria que la qualitat de l'oferta artística a Palma ha baixat de manera més que notable els darrers anys. Diria que pot ser una percepció només personal, si no fos perquè d'un temps ençà la compartim amb un nombre força significatiu de persones que són habituals dels cercles artístics. La impressió es ratifica cada vegada que té lloc la Nit de l'Art, segurament perquè és quan fas el recorregut complet o quasi complet d'una exposició a una altra i a una altra, i així fins que et demanes què et queda de totes les propostes que has vist. Què recomanaries? Quines raons has trobat per fer una segona i més assossegada visita? Res, quasi res.

El llistó qualitatiu té un nivell que s'encomana. Si un parell apugen el nivell, la resta tendeix a apujar-lo. Millor dit, es veu obligat a fer l’esforç per assolir la qualitat que genera més interès. Contràriament, quan baixa el nivell general, l’efecte d’arrossegament és major, entre d'altres coses, però, sobretot, perquè la baixada requereix manco esforç econòmic i intel·lectual. 

Em deman qui en té la responsabilitat, i m'ho deman per intentar trobar una via o unes vies de solució, actuacions –més que no detonants– que a mitjan i llarg termini puguin revertir a l'alça l'actual tendència a la baixa. I no em presenta cap dubte que són les institucions públiques les responsables i les que tenen la clau per obrir finestrals amb millors perspectives.

De la crisi econòmica ençà, però ja no crec que sigui només un efecte de la crisi, les principals institucions públiques –Govern, Consell, Ajuntament de Palma– han promogut unes programacions artístiques erràtiques i amb un nivell de qualitat més que qüestionable. En comptes d'exercir una mena de guiatge en posar el llistó alt, s'han dedicat més a repartir petites subvencions o ajudes per a fets tan peregrins com pagar bitllets d'avió a artistes i galeristes perquè vagin a fires d'art d'arreu. O, si no, donar a les galeries –a segons quines, vius amb això– uns doblerets per a la Nit de l'Art i altres esdeveniments festius. En canvi, han eliminat qualsevol política de compra d'obra d'art per fer col·leccions públiques o, per posar-ne un exemple més, han desistit d'enfortir el teixit professional de la cultura com es feia quan s'encomanaven estudis que aprofundien en els autors i en les obres de tota exposició, se'n dissenyava el muntatge, se n’editava el catàleg –en paper o en digital– i qualsevol iniciativa s'acompanyava d’un programa educatiu ben pensat i ben promogut. 

La manca de tot això –criteri, recursos, teixit professional i acció educativa– posa el nivell cada vegada més i més baix. I les subvencions, mal enteses, encara ajuden a abaixar-lo més. Revertir aquesta tendència no serà fàcil, però és ben hora de posar-s'hi, si no volem constatar el que és tan real com cru: per avall, no hi ha sostre.