EL SISTEMA DE CONCURS segurament és el procés més garantista, democràtic i objectiu -si és que l’objectivitat és possible- per triar la direcció d’un equipament públic. Això, en teoria. Però des del mateix moment que es varen reivindicar els concursos com una bona pràctica, ens adonàrem que molts s’assemblarien al nomenament a dit que es volia evitar. Record el director d’un museu que em va dir que un altre museu li oferia la direcció i que esperarien a convocar el concurs fins que ell s’hagués decidit. El va dirigir. Hem conegut no pocs directors abans que s’engegàs el procés de selecció. O hem vist com s’adjudicava la plaça a qui no complia els requisits. Són tantes males pràctiques que molts hem acabat per recelar dels concursos, i no pocs per pensar que prefereixen un nomenament directe.
El cas darrer és el de la direcció d’Es Baluard, un concurs resolt per un jurat de set professionals en favor de la comissària, crítica i professora d’art contemporani Imma Prieto. Ara per ara, i fins que no dugui mesos al capdavant del museu, seria injust fer-ne una valoració, si més no perquè és una professional que ha treballat força i que sembla preparada per assumir les funcions que se li encomanen. Una, des d’aquestes línies i pel que ens hi va, li desitja molts d’encerts.
Altra cosa és que el concurs deixa no poques zones fosques que afavoreixen, altra vegada, el recel. Em referiré a tres punts: a les bases, com a requisit, es diu que qui hi concursa ha d’“acreditar” la seva “experiència significativa en la direcció, programació i/o gestió de museus, centres d’art i/o espais culturals”. Atès que al currículum de Prieto aquesta experiència no consta, es consulta amb Francisca Niell, membre del patronat d’Es Baluard, per saber si incompleix aquest requisit. Niell diu que és interpretable i que els comissariats es poden entendre com a experiència en programació. No cola. Si creuen que no és necessària aquesta experiència, que no la posin entre els principals requisits, però fer comissariats no és programar.
El segon punt fosc no contravé a les bases, però sí l’ètica. Prieto és la comissària de molts dels projectes de l’artista Daniel G. Andújar, membre del jurat de 7 que l’anomenà per 4 vots a 3. No s’hauria d’haver inhibit? En tot cas, això curiosament no consta al CV de la nova directora que ha enviat Es Baluard. Basta anar a Google. Quan es demana al museu el CV extens de Prieto, amb tots els seus projectes, asseguren que no el tenen.
El tercer punt sí que contravé a les bases del concurs i, a més, l’infringeix el propi patronat del museu, des d’on es va filtrar a un mitjà el nom i llinatge de les dues finalistes, cosa que vulnera l’article de confidencialitat que empara qualsevol candidat perquè, si té una feina, no s’hagi de saber que en cerca una altra, ni tampoc si ha quedat segon o tercer. Fer-ho públic és una irresponsabilitat i una mostra més de com es fan les coses. És així que s’aconsegueix que tot acabi sota sospita i que els concursos puguin no semblar el millor dels camins possibles.
