REPRODUESC la pregunta que un contertulià m'ha fet aquest dimecres dematí a la ràdio quan parlàvem de l'aprovació de la reforma de la Llei d'avortament i, concretament, de la prohibició que les menors avortin sense el consentiment exprés dels seus pares. La pregunta no és nova. De fet, ens la poden fer a qualsevol dinar, a qualsevol cafè, qualsevol ens la pot fer, perquè és una d'aquestes preguntes que estan pensades perquè se't faci difícil dir que no, que és el que vol qui te la fa.

"Si la teva filla de 14 anys volgués avortar, tu ho voldries saber o no?", és la pregunta trampa. O, millor dit, és la pregunta que creuen que et farà caure en la trampa. Massa fàcil, ho sé, perquè en un context de normalitat tothom s'inclinaria a dir que sí, que el que voldria és saber-ho. I jo mateixa també i, de fet, qualsevol amb dos dits de seny haurà fet a la vida tot el que ha pogut o ha sabut perquè la filla no li tingui por, perquè no visqui atemorida per les reaccions d'aquells que l'han duita al món o l'han acompanyada en el seu creixement, i perquè arribat el moment d'un problema tan gran com un embaràs no desitjat, la filla tingui la confiança per dir que necessita una mà, que vol la seva ajuda o la seva comprensió.

Però no totes les situacions són de comprensió, ni per part dels pares, ni tots els fills tenen la mateixa disposició a confiar-hi. I el que està claríssim és que, si una menor embarassada, pel que sigui, no vol o no pot compartir-ho amb els progenitors, i considera que no és el moment de ser mare, com a mare que som preferesc un milió de vegades que pugui avortar amb totes les garanties i legalment, encara que jo no ho sàpiga, que no saber-ho igualment i que es posi en mans d'un destí incert, insegur i molt fosc.

La veritat és que rebenta haver de donar explicacions tan òbvies, però així estam.