FORABROMES
Opinió 18/09/2020

Una qüestió de supervivència

i
Cristina Ros
2 min

Quan els treballadors de la cultura afirmen estar en una situació crítica, quan diuen trobar-se al límit, hi ha una part -la més important, sense cap dubte- que els afecta només a ells i les seves famílies, i una part que ens afecta a tots. Aquest dijous passat se’n va manifestar una representació a Palma, alhora que hi havia idèntiques mobilitzacions en 28 ciutats de l’estat espanyol. L’alerta vermella que varen encendre ho és per l’aturada que viu un sector que té en la intermitència de la feina i la manca de seguretat i d’estabilitat econòmica i laboral els motius principals d’una precarietat crònica. Per això, les seves exigències a les distintes administracions se centren en la urgència d’activar mesures que garanteixin la supervivència de treballadors i empreses del sector, rebaixa de l’IVA i ajuts econòmics, així com en la creació d’una taula sectorial per establir les prioritats. Poc s’ha sentit en aquestes mobilitzacions la demanda de la renda bàsica universal, que, d’acord, no s’ha de cenyir al sector cultural, però aquest, per la realitat que viu i per la veu que té, pot fer molt per pressionar en aquest sentit.

Una vegada dit que el primer és la supervivència, convindria no oblidar que si aquesta està tan amenaçada no és només per la pandèmia. El coronavirus, amb els seus efectes socials i econòmics, ha estat una gran gota per a un tassó que ja vessava. La cultura, no la creació cultural, sinó el sistema polític i econòmic sobre el qual s’ha sustentat, fa temps que ha tocat fons. I segurament seria bo que, a més d’exigir els ajuts econòmics urgents, la demanda també anàs dirigida a canviar aquest sistema poc sòlid, poc seriós, bastant exclusivista, excloent per a la immensa majoria de la població i molt poc estimulant fins i tot per als més fidels.

S’ha de sobreviure, però aquesta supervivència no passarà d’això -i potser ni tan sols hi arribarà- si depèn de les quasi sempre pírriques ajudes que van repartint, no ara, sinó de fa molt de temps, les administracions públiques. Està prou demostrat, és el negoci més foradat que hem fet. Un temps dèiem que amb poc més que les subvencions -tot i que són necessàries- la cultura no sortiria mai de l’UCI. I encara hi som.

La supervivència passa per resoldre la urgència, però la pervivència i la solvència només poden arribar si la cultura es considera un bé comú, central, transversal, inclusiu i beneficiós per a la vida de totes les persones que conformen una societat. I això vol dir que vagi de la mà de l’educació, això vol dir que es faci respirar al carrer, això vol dir que sigui present i estigui activa a tots els carrers. Això vol dir apostar-hi de valent, incentivar-la perquè arribi a tothom i tothom tingui recursos per generar-la en una mesura o en una altra, no només per consumir-la. Posada en el lloc de l’interès general, a curt, a mitjan i sobretot a llarg termini, els qui ara treballen en el sector tindrien una feinada a fer, perquè són ells que ens han de mostrar per què s’ho paga tenir cultura, molt més enllà de la supervivència.

stats