IAQUÍ

El record dolç d’en Miquel de Sa Pelleteria

SEMPRE VA SER PART de la fesomia de la Palma antiga, però també dels records més dolços d’una ciutat que, com tantes altres, canvia a marxes forçades el seu paisatge i el paisanatge. Miquel Pujol, en Miquel des Forn o en Miquel de Sa Pelleteria, ha estat un d’aquests personatges entranyables que ens fan la vida més agradable. Amb tanta bondat com còrpora, hivern i estiu amb màniga curta tant si era a dins com al portal del forn, no sé si el recordarem més pel somriure que sempre ens regalava o pels seus inoblidables cremadillos (aiii, aquells cremadillos que ja enyoram). Conec una tropa de jubilats que fa temps que tenen ben identificat on es cuinen a Mallorca els millors peus de porc, on es pot menjar la millor llengua amb tàperes, on ofereixen la millor porcella, d’on han de ser els cardenals... Aquesta colla, que tenen una guia no publicada del millor de la gastronomia mallorquina per fer-li els honors, no ha dubtat mai que, entre els dolços més exquisits de l’illa, els cremadillos d’en Miquel hi tenien un lloc més que destacat. Es podria haver fet d’or amb aquells cremadillos i també amb les ensaïmades (era de poques coses, però bones). Ara bé, tot fa pensar que mai no li interessaren els doblers, i molt manco fer un forn més gros o més luxós, perquè mai no va canviar la fesomia de l’espai senzill que regentava. En canvi, es va involucrar en tot el moviment cultural i social de la Calatrava, anava a tots els concerts de Maria del Mar Bonet que podia, parlava amb poetes, amb pintors i també amb els nins i nines del barri. Ha estat un forner de la vella escola, un vertader defensor del que és nostre (no de “ lo nostro ”), un bon home que ens deixa un record molt, molt dolç.