Opinió 08/08/2020

Una rentada de cara

i
Cristina Ros
2 min

QUALCÚ EM DEIA, fa un parell de dies, que allò que de moment s’hauria de fer amb Cas Coix, el cine Recreatiu de Llucmajor, és fer-li una mínima rentada de cara i recuperar ben aviat el funcionament que tenia fa desset anys, quan es va tancar. Ara que és municipal i que des del govern llucmajorer ja s’ha dit que la reforma per al nou projecte haurà d’esperar, potser se’ls hauria de dir que no cal. Val més un espai envellit però viu, que no esperar a fer-hi grans coses que requereixen grans despeses i que, tanmateix, està ben demostrat que no tenen ni l’èxit ni l’interès

assegurats.

Això que se suggereix per a Cas Coix es podria aplicar a una sèrie llarga de projectes que pretenen recuperar edificis degradats per a la cultura. Pens en l’antiga presó de Palma, ‘Sa Presó’, com ja li diuen a Cort quan la penses com el Centre d’Art i Creació (CAC) de Ciutat. Pens en el Sindicat de

Felanitx, la magna però del tot deteriorada construcció que, una vegada expropiada pel Consell de Mallorca i ja com a patrimoni públic, és a l’espera de tenir les desenes de milions que pot costar rehabilitar-lo i convertir-lo en un espai d’ensenyament i investigació artística lligat a l’obra de Miquel Barceló. Pens en les cases de Llucalcari i fins i tot en l’antiga fàbrica Can Ribas de Palma, que

ha de ser un espai per al circ i altres espectacles.

Per no continuar amb el llistat, recordaré que a l’ARA Balears vàrem fer un tema amb el recompte de les noves infraestructures culturals promeses durant la legislatura passada i en sortien una vintena llarga. És obvi: no hi ha doblers per tirar endavant aquests projectes. Una servidora dubta que també hi hagi capacitat, però, en tot cas, doblers ara no n’hi ha ni n’hi haurà en un parell d’anys. Entre els espais culturals que ens manquen a Mallorca, segurament els de la no sé si ben anomenada ‘cultura underground’ són els més absents. Aquí hem tendit a fer grans infraestructures i grans reformes, amb un excés de zel i també amb un poc massa d’ostentació. És clar que els equipaments que conserven patrimoni han de reunir les condicions i convé, a més, que serveixin per

dignificar-lo.

El Museu de Mallorca, el de Muro i tants altres haurien de complir-les. Però també hi hauria

d’haver espais per a l’espontaneïtat creativa, per a l’autogestió per part de creadors i col·lectius diversos, espais més de risc, d’investigació en l’emergència creadora, espais més alternatius que no tan i tan oficials. La cultura necessita espais per eixamplar-se, espais que reconeguin i incloguin l’amplitud social. I ara, que no hi ha doblers, potser és el moment de donar el sus a projectes d’aquests que, en edificis com els esmentats, amb les mínimes feines de rehabilitació i fins i tot finançant i promovent que els mateixos usuaris els rentin la cara, podrien donar resultats ben positius. En tot cas, el fracàs i la tornada a començar, en aquests casos, són part del seu èxit. Allà on no hi cap el fracàs és en l’encotillada oficialitat.

stats