Si em demanassin quines són les coses més belles entre les coses belles que tenim a Mallorca no tindria cap dubte a assenyalar les construccions de pedra en sec. Els marges, les parets dels nostres camins, carreteres i tanques de foravila, els mateixos camins de pedra (cada vegada menys), les barraques de roter, els clapers i tota mena de petites construccions són una empremta d’edificació sostenible 'avant la lettre', un patrimoni que ens honora, si sabem i volem conservar-lo. Des de la setmana passada, la tècnica constructiva de la pedra en sec és Patrimoni de la Humanitat, una magnífica notícia si serveix per a qualque cosa més que com a reconeixement.
La realitat és que aquí, ara per ara, la pedra en sec es troba en un moment agredolç. Més enllà dels honors de la UNESCO i al marge de la Ruta de la Pedra que promou de fa uns anys el Consell de Mallorca i d’ajudes per a la restauració, avui existeix el Gremi de Margers, que reuneix més de 200 professionals que fan possible la pervivència de l’ofici, un ofici que es trobava en clares vies d’extinció fa poc més de 25 anys. Hem millorat en aquest sentit.
Ara bé, no podem oblidar que si avui hi ha professionals de la pedra en sec és perquè hi va haver l’Escola Taller de Margers, inexplicablement tancada fa més d’un lustre. L’escola de margers havia nascut a Sóller, el 1986, de la mà de l’arquitecte Antoni Alomar arran de les necessitats que tenien els marges del torrent de Biniaraix. Només tres anys després, el 1989, se’n va fer càrrec el Consell de Mallorca, a través de FODESMA, una entitat pública ja extinta, també inexplicablement, la tasca de la qual no ens hauríem de cansar de reivindicar.
FODESMA no només responia a un nom tan necessari com Foment del Desenvolupament Econòmic i Social de Mallorca, sinó que entenia molt bé la contribució de la iniciativa pública a aquest desenvolupament econòmic i social. Vull dir que no ho deixava en mans dels interessos particulars. L’Escola Taller de Margers o també els tallers per a la formació de jardiners i forestals experts en vegetació autòctona promovien aquest foment, la formació professional de persones sovint amb necessitats d’integració i la restauració ben entesa del patrimoni constructiu i natural de l’illa. Els marges, els camins, els molins o, entre molts altres, els jardins que varen recuperar la seva essència a través de FODESMA són incomptables.
La desaparició de l’Escola Taller de Margers és un d’aquests fets lamentables per a una professió l’activitat de la qual avui té reconeixement mundial i, en canvi, ara i aquí els margers encara no tenen una acreditació professional. Les institucions públiques farien bé si es plantejassin recuperar l’escola de margers, si no volem que d’aquí a unes dècades, amb els professionals envellits i sense relleu generacional, les construccions de pedra en sec tornin a caure. Així, amb el reforçament de l’ofici, tindrem qui recordi que cada vegada que es fa una carretera –o una autopista, atenció a Llucmajor-Campos– hi ha un patrimoni de la humanitat a preservar, amb les tècniques i les tipologies de sempre, i no de qualsevol manera, d’aquestes que no hi ha qui les reconegui com a pròpies.
