OPINIÓ
Opinió 20/05/2019

La setmana decisiva

i
Cristina Ros
2 min

El que va del 28 d’abril al 26 de maig és un mes decisiu. La concentració de les eleccions –les estatals ja passades, i les europees, autonòmiques, insulars i municipals, ara a tocar– ens ha situat, ens situa encara ara, davant la possibilitat de decidir el futur que volem, ja no només per als propers quatre anys, sinó per a molts més. Especialment per a la gent d’esquerres i per a totes aquelles persones que viuen amb preocupació la irrupció de formacions polítiques d’ultradreta –i com hi festeja la dreta tradicional, que ja ens ha demostrat a Andalusia que el festeig acaba en noces–, per tot el que pot significar de regressió, i en molts casos d’abolició, de drets socials, llibertats o cultura, aquesta que començam és una setmana del tot decisiva. Pensar-s’ho bé és un deure d’aquí a diumenge. No mobilitzar-s’hi en contra pot significar molts d’anys de regressió.

L’acte de l’extrema dreta europea aquest dissabte passat a Milà, amb Matteo Salvini, Marine Le Pen i Geert Wilders, ens dona més que motius per a la mobilització en contra. Ho deia, amb molta raó, Sebastià Alzamora al seu article 'Les europees són fonamentals'. En el panorama autonòmic, insular i local, també hi ha sobrades raons per anar a aturar un paisatge de masclisme, homofòbia, xenofòbia, feixisme, armes, maltractament animal, en contra de la llengua pròpia i la cultura –d’aquesta només se’n vol la folklorització, com expliciten als seus programes–, abolidor de la memòria històrica, liberalitzador de l’explotació del territori i un llarg etcètera de despropòsits que fan por. Que no ens n’han de fer, de por, perquè en els nostres vots hi ha el poder d’aturar-ho.

Per a les persones que no volem aquest panorama, a les eleccions de diumenge no hi ha espai per a la desmobilització ni per pensar en una altra clau que no sigui en contra de totes aquelles formacions que signifiquen regressió. Potser no hi ha ni espai perquè pesi la decepció per decisions que s’han pres aquests darrers quatre anys, ni per tot allò que en distints àmbits de la gestió política s’hauria d’haver fet i no s’ha fet. La decepció i la indignació són legítimes en tots els casos, comprensibles en la majoria i compartibles en molts, però expressar-ho el 26-M, ni que sigui deixant de votar els partits que fan el contrapès als que estan ben disposats a sumar forces al mateix costat de la balança, pot tenir conseqüències devastadores. És l'única clau en què crec que s’ha de votar.

La ultradreta ho ha dit per activa i per passiva: ha vingut per quedar-se. Hem de dir que no, que no els volem, decididament.

stats