HA TORNAT GRAN la Nit de l’Art de Ciutat. Amb 23 anys, els seus pares, que són les galeries de l’associació Art Palma Contemporani, però també els seus familiars, i els amics i els coneguts, ja fa un parell mallorquí d’edicions que es demanen, que ens demanam com ha de ser perquè, ara que ja és adulta, no torni vella. Quan en van vint-i-tres, de Nits de l’Art, ja l’hem vista créixer en els anys d’infantesa, li hem conegut les alegries de l’adolescència, la força arrossegadora de la joventut i també els dubtes de l’entrada en la maduresa.
Allargada, d’uns anys ençà, a tres dies -el primer per al debat, el segon per als recorreguts professionals i el tercer, en dissabte, la Nit de l’Art pròpiament dita-, és un format que no acaba de convèncer, si més no als que segueixen les propostes artístiques la resta de l’any, que, a més, es van allunyant de l’esdeveniment artístic. La massificació que malmet qualsevol barri que visqui un excés, és la que es tem per a una festa, la de l’art a Ciutat, a la qual se li compten ja anys d’excessos.
També es podria parlar d’anys d’èxit, perquè realment ho és que milers i milers de persones entrin, durant unes hores, als espais d’art. Però per parlar d’èxit se n’haurien de poder recollir els fruits, amb un degoteig constant, els dotze mesos de l’any. No és així, i això no ve d’ara. Des dels primers anys de la Nit de l’Art, no només es va veure que les exposicions no despertaven interès més enllà del dia de la festa -el pitjor dia per contemplar les obres-, sinó que, a mesura que se sumen lustres, en el dia a dia, les galeries, museus i centres d’art estan cada vegada més buits. Aquest problema no és, en cap cas, exclusiu de Palma, però sí que ens afecta especialment.
A aquestes altures, una pensa que les galeries en la Nit de l’Art fan el que han de fer. I si bé és cert que d’elles depèn que les exposicions que organitzen la resta de l’any generin interès, crec que de l’educació i estímul dels públics són les institucions les que en tenen la responsabilitat. Per això, sovint es demana al poder públic que promogui l’educació artística en el conjunt de la ciutadania, no per sumar artistes, sinó amants de l’art. Per això, sovint se’ls demana que apugin la qualitat de l’oferta institucional i que estimulin els creadors més que no acontentar-los amb petites subvencions, que ni els ajuden gaire ni els tenen contents. Per això també se’ls exigeix una mirada més ampla i estable, un criteri més sòlid i un pressupost suficient que permeti millorar la creació i les activitats de participació que ha de tenir qualsevol projecte cultural.
Tot i que a les galeries els vagi bé l’ajuda pública que reben, a la Nit de l’Art no li fa falta promoció. Potser a les galeries i als creadors, els ajudaria més que des de les institucions artístiques es reprengués l’abandonat col·leccionisme públic que, a més, deixa llegat per al futur. Potser els ajudaria més que s’hi promoguessin visites i activitats educatives la resta de l’any. Potser una educació artística sòlida i continuada els seria, ens seria, a la llarga, a tots, més rendible.
