Dia i diades

Els illencs som gent molt complicada (almenys pels qui no ens volen entendre). Cada illa té la seva diada i, a més a més, des de 1985, cada primer de març celebram el Dia de les Illes Balears, data que coincideix amb l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983.

Una diada, tal com diu el diccionari català, és un dia assenyalat, en què se celebra una festa grossa. Així, a Menorca la diada se celebra el 17 de gener –festa de Sant Antoni– i es commemora la incorporació de l'illa a la Corona catalanoaragonesa. A Eivissa és el 8 d'agost, pel mateix motiu. Formentera celebra la seva diada el 25 de juliol –Sant Jaume, patró de l'illa. A Mallorca tenim dues diades: una d'oficial i una de postissa, el 12 de setembre, instituïda pel Consell de Mallorca l'any 1997, que coincideix amb la celebració de la data de confirmació i millora de les franqueses de l'antic Regne de Mallorques per part de Jaume II, primer monarca de la dinastia privativa. Però la veritable diada de Mallorca ha estat, és i serà, el 31 de desembre, festa de l'Estendard, quan se celebra l'entrada del rei Jaume I a Madina Mayurqa, cosa que simbolitza el naixement de la societat mallorquina actual. La vetlla de la diada, el 30 de desembre, des de fa un bon grapat d'anys té un caire reivindicatiu i festiu a la vegada: els mallorquins sortim al carrer en manifestació per reivindicar les llibertats perdudes i refermar la nostra identitat.

Els successius governs de les Illes Balears han volgut donar embranzida al Dia de les Illes Balears, l'u de març. Gairebé s'ha provat tot, però els resultats són més bé esquifits. La gent no arriba a saber què se celebra i els actes, almenys els principals, es tenen lloc a la ciutat de Palma. A un inquer com jo li fa gràcia veure aquesta celebració a la capital, com una mena de Dijous Bo en petit i amb menys gent.

Podem cercar motius, però, sincerament, no existeix un sentiment de "balearitat". Després de tants anys d'autonomia compartida, els illencs ens consideram mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. De balears, jo no en conec! Això té les seves arrels no només en la insularitat, sinó també en les singularitats de la nostra història. Tot i formar part de l'antic Regne de Mallorques, cada illa tenia les seves pròpies institucions d'autogovern i l'únic lligam polític era la dependència dels governadors reials de Menorca i Eivissa del lloctinent o virrei de Mallorca. Fins al 1833, quan es dividí Espanya en províncies, el terme balears era simplement geogràfic. És a partir d'aquesta data quan esdevé un concepte polític i administratiu que cobrarà més força amb la instauració definitiva de les diputacions fruit de la promulgació de l'"Estatuto Real de 1834".

La 'Diputación Provincial de Baleares' fou per les malnomenades illes menors (com es deia abans) una veritable madrastra que féu molt poc pel progrés i les infraestructures de Menorca, Eivissa i Formentera. La conseqüència fou que reforçà encara més el sentiment d'insularitat propi de cada illa. De fet, si no s'hagués respectat aquest sentiment no hauria estat possible constituir l'actual Comunitat Autònoma –avui ja hem oblidat les dificultats i entrebancs que patiren per aconseguir el consens de totes les illes per fer el mateix camí.

Tornant al Dia de les Illes Balears, com deia abans encara en construcció, us he de reconèixer el meu absentisme a la major part dels actes que programa el govern de torn. Generalment només assistesc a la recepció oficial que es fa cada any al Parlament, pel sentiment que tinc per la institució que consider dipositària de la nostra sobirania i, perquè no dir-ho, els records d'una institució que vaig presidir i em va marcar molt. La presidència del Parlament comporta, o comportava altres temps, l'exercici diari del diàleg amb els portaveus dels distints grups parlamentaris i la conciliació i apropament de parers en moltes tramitacions parlamentàries. Un exercici de la neutralitat i imparcialitat que, si dus la política a les venes, de vegades pot resultar també un xic frustrant, ja que has de quedar al marge del debat polític partidista.

La presidenta o president del Parlament, només té un dia a l'any per fer una intervenció. I precisament en aquesta intervenció que fa l'u de març de cada any té plena llibertat de paraula: és la seva intervenció. Encara més, personalment crec que aquest és el dia que ha de donar el seu parer, sense cotilles, sense disciplina partidària, amb respecte, però també, si així ho vol, amb contundència. En els meus anys de president de la Cambra ho vaig tenir molt clar, sempre vaig dir allò que pensava de la realitat del moment, vaig fugir de les intervencions cerimonials tant com vaig voler i vaig procurar baixar a terra parlant de temes candents. Dimarts passat, al Parlament, la presidenta Huertas va fer una intervenció reivindicativa i contundent, apropada a la realitat de la gent, conscient de la realitat de la crisi que es viu més al carrer que als despatxos, buida de formalismes i plena de veritats. Alguns mitjans de comunicació han dit que no va convèncer els seus antecessors; jo ho vaig tenir ben clar: amb la presidenta Armengol com a testimoni, li vaig donar la meva més sincera enhorabona. Els temps actuals exigeixen parlar clar i ella ho va fer.