OPINIÓ

Montoro ens pren el pèl

Encara que aquesta afirmació es pogués fer de moltes de les actuacions que el ministre d’Hisenda d’Espanya ha fet al llarg d’aquesta legislatura, em referiré únicament al tema de ‘las Cuentas Públicas Territorializadas’ que, per cert, i això és fonamental, no té res a veure amb les balances fiscals.

Aplicant l’axioma “Spain is different”, el govern espanyol aquests darrers anys ha trencat els mínims de confiança entre territoris d’un Estat que es diu autonòmic i que el pas dels anys ens va fent veure que allò que realment tenim és una mera descentralització administrativa amb un vernís institucional que li dóna aparença de sistema autonòmic. Tot i així, parlem d’estat de les autonomies. La confiança en un tipus d’estat com el nostre implica tenir informes clars dels comptes tant estatals com territorials i les interaccions entre els distints àmbits. Aquí, a l’estat espanyol, aquesta tasca s’ha deixat de fer (o almenys de publicar) per decisió del ministre Montoro adduint que les balances fiscals el que fan és donar munició als nacionalistes i als independentistes, i això no és bo per la ciutadania no fos cosa que...

Cal recordar que les balances fiscals a Espanya només s’han fet públiques un pic, l’any 2008, quan el ministre Solbes ens dóna a conèixer les de 2005. El resultat pel que fa a les Illes Balears fou d’escàndol: un dèficit fiscal de 3.190 milions d’euros, que aleshores suposava un 14,20% del PIB illenc. Ens acompanyaven el Principat de Catalunya amb un 8,70% i el País Valencià un 6,32%. Com podeu imaginar, aquestes xifres per molts de nosaltres tenen una forta càrrega política.

Allò que és normal a molts d’estats federals o amb un nivells elevats de descentralització és el dret dels territoris de l’Estat i la ciutadania de tot el conjunt de territoris a conèixer com es distribueixen els recursos i allò que cada un aporta al conjunt i el que rep a canvi. Això tan senzill a la resta del món és el que anomenen balances fiscals. Els càlculs es fan d’una manera objectiva i amb uns criteris que els estudiosos de la Comptabilitat Pública i de l’Economia han anat perfilant des de fa anys. Avui en dia, amb petites variacions el més emprat i menys discutit és el de fluxos monetaris, tot i que també es fan estudis amb el sistema de càrrega-benefici. De fet, cal recordar que quan el ministre Solbes presentà les balances fiscals de 2005 ho va fer donant les dades amb els dos sistemes, fet que ara hi ha tendència a oblidar.

Amb el primer, els de fluxos monetaris, es tracta de determinar quins ingressos aporten a l’Estat els territoris, en el nostre cas les comunitats autònomes, i quina és la despesa que el govern central fa en cadascun dels territoris. Aquest criteri,i amb això hi coincideixen la gran majoria d’estudiosos de la qüestió, és el que explica millor l’impacte de la despesa de l’administració de l’Estat en les economies dels territoris receptors.

Amb el segon, el de càrrega-benefici, es considera que hi ha serveis centrals de l’Estat, com els ministeris, que tot i que es concentren en un territori concret, beneficia de la mateixa manera tots els ciutadans de l’Estat. L’exemple típic és que, segons aquest mètode, el museu del Prado beneficia de la mateixa manera tots els ciutadans de l’Estat, tot i que l’activitat econòmica que genera beneficia la capital espanyola. La qüestió és, però, quines són les despeses centrals que distribuïm amb aquest sistema i fins on es vol arribar, i això és més del món de la política que de l’economia.

Com deia abans, Espanya ha deixat de fer públics aquests tipus de càlculs, però per no mostrar el llautó, alguna cosa havia de fer el ministre Montoro. La solució fou inventar un sistema ‘ad hoc’ per a l’estat espanyol, es contractà un economista ideòleg o un ideòleg economista, el Sr. Ángel de la Fuente, el qual va elaborar una variant molt complexa i enrevessada basada en el sistema de càrrega-benefici, que han anomenat pomposament ‘Cuentas Públicas Territorializadas’, i dic basada perquè no s’ajustà als mateixos criteris que d’aquest sistema presentà el ministre Solbes l’any 2008. Cal tenir en compte que els càlculs pel sistema de càrrega-benefici, que també va presentar Solbes, situaven Madrid com la comunitat més perjudicada però en un nivell que no diferia gaire de les altres tres de sempre: Illes Balears, Principat de Catalunya i País Valencià. La conclusió que se’n pot treure és molt clara: augmentar el pes de la comunitat de Madrid per rebaixar el del Principat de Catalunya fent un repartiment esbiaixat de les despeses estatals. Com sempre, i això ho dic per experiència, es planteja el resultat que es vol obtenir i després s’ajusta la metodologia, tècnica habitual i consolidada a l’estat espanyol.

Tot i així, i per acabar, recordem que amb aquest sistema tan manipulat, les Illes Balears aportam 1.330 milions d’euros més del que rebem. Gairebé el cost de tot el nostre sistema de Sanitat Pública. Per reflexionar i començar a pensar de bon de veres què ens convé fer!