OPINIÓ

2015: Propostes de país per afrontar el futur

Aquest any que acabam d’encetar es presenta com un dels més complexos de la recent història democràtica espanyola. El sistema que dissenyà la Constitució espanyola de 1978 està fent figa, incapaç d’encarar tant els reptes vells i no resolts (la qüestió territorial) com els nous, el més important dels quals és la crisi econòmica, que ha provocat una crisi social de magnitud inimaginable fent miques l’estat de benestar social que amb tants d’esforços havíem construït.

Les reaccions a l’actual situació política, econòmica i social són d’allò més diverses. Intentant abreujar, les podríem agrupar en tres de ben distintes:

La primera (que està practicant el govern central i autonòmic) consisteix a esperar que la crisi escampi després de fiar-ho tot a retallades pressupostàries i receptes (europees) d’austeritat que suposadament aviat donaran resultats positius i al mateix temps afebliran els conflictes territorials.

La segona, propugnada per Podemos, recull la indignació popular i dóna com a solució de caire general un canvi substancial de les actuals polítiques governamentals, alhora que es proposa passar d’un sistema polític massa tancat a un sistema més participatiu. Ara bé, tot això dins el marc d’Espanya i sense fer front de bon de veres al problema territorial de l’estat, que per ells no és una prioritat.

La tercera reacció tindria com a model el procés català, el qual ha covat gairebé des dels inicis de la democràcia espanyola. Parteix del fet que la Constitució de 1978 ha passat d’ésser interpretada d’una forma generosa i mínimament pluralista a transmutar-se en una eina de ‘recentralització’ de l’estat, per obra i gràcia dels demiürgs que componen el Tribunal Constitucional. La sentència 31/2010 del TC de 28 de juny de 2010 és un toc de mort a les aspiracions de més autogovern i a la vegada certifica la pana del model de l’Espanya autonòmica.

Si algú creu que em deix la reacció del partit fins ara més important a l’oposició tant al Congrés espanyol com al Parlament de les Illes Balears, que simplement apliqui en aquest cas el model de la primera reacció, així funciona el bipartidisme.

A partir d’aquesta diagnosi cal plantejar-nos, una vegada més, aquella pregunta que em feia en un dels primers escrits que vaig signar en aquest diari: I nosaltres què?

El dos primers models no ens serveixen. L’experiència acumulada després de 31 anys d’autonomia ens demostra que tot allò que no facem nosaltres mateixos no ens ho farà ningú. El nostre memorial de greuges de caire econòmic és de més volada que el del Principat. Per a mostra un botó, d’ençà de l’autonomia hem passat de ser la primera Comunitat Autònoma en renda per capita a la setena, bàsicament per manca d’inversió pública de l’estat. A més a més, a hores d’ara ja tenim resoltes algunes incògnites que ens fan veure net i clar que tenir un govern ‘amic’ a Madrid no té cap valor afegit per al nostre país i fins i tot pot ser més perillós!

El mes passat, en el marc del XXVIII Seminari Blanquerna, vaig cloure una intervenció amb un conjunt de propostes que aquestes festes he pogut repensar encara més. Com és lògic, són un esborrany resumit per encetar un procés mallorquí (o balear, si ho voleu) per afrontar el futur més immediat.

- Hem de votar partits polítics d’aquí, ja siguin de dreta o esquerra, organitzats democràticament i compromesos èticament amb el país. Són els únics que poden defensar els interessos del nostre país. No esperem res dels partits polítics estatals. La clau estatal no s’adequa al nostre calibre. De res no ens val la coincidència de colors polítics dels governs de les Illes amb el de l’estat.

- Ens cal lluitar per un increment del teixit associatiu de la societat civil illenca, i a la vegada assolir una major interacció entre les entitats que treballen intensament per defensar la nostra terra, cultura i identitat, sense oblidar les entitats que defensen els interessos econòmics legítims del nostre país. En resum, sumar unitat i transversalitat.

- Cercar la complicitat dels agents econòmics, dels treballadors i de l’empresariat especialment petit i mitjà, ja que són part important del nostre país. Tots anam en el mateix vaixell i la nostra economia pateix greument la discriminació del fet insular. Són essencials per modificar i millorar el nostre model econòmic.

- Impulsar el municipalisme propi, un municipalisme que agrupi batlles i regidors dels partits i agrupacions independents, d’aquí, no sotmesos a disciplina estatal. Un municipalisme propi, deslligat de l’estatal, és important per construir país a peu d’obra. Són els polítics més apropats al poble.

- A Mallorca, el setembre passat, es constituí l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, cal donar-li suport i fomentar la creació d’entitats germanes a les altres illes. Necessitam una entitat capaç d’aglutinar la ciutadania estalonant les forces polítiques i fomentant la participació ciutadana entorn d’un projecte de país.

Aquestes i altres propostes i idees que es puguin plantejar han de tenir, a parer meu, un objectiu bàsic: conscienciar i deixondir els ciutadans illencs. El maltractament econòmic, l’espoliació fiscal, el sistema autonòmic actual que ens va empobrint, el menyspreu de la nostra llengua, cultura i identitat, la manca de respecte al territori són factors que ens porten a la desaparició com a poble, com a nació. Ni els nostres avantpassats ni els nostres descendents no és mereixen això.