OPINIÓ
Portada 27/06/2015

Revitalitzem el Consell de Mallorca

3 min

Des de l'inici de la nostra autonomia, una de les qüestions que més planejà sobre el procés de desplegament de les institucions autonòmiques fou el del paper del consells insulars. Ningú no dubtà mai que els consells de Menorca i Eivissa i Formentera (més endavant també el de Formentera separat del d'Eivissa) havien d’esdevenir les institucions pròpies d’autogovern de les llavors mal anomenades illes menors. Pels menorquins, eivissencs i formenterencs, allò que fins i tot justificava l’autonomia de les Illes Balears era el paper primordial dels consells respectius en l’àmbit de cada illa.

El començament fou laboriós. Primer el Govern de les Illes Balears rebia les competències del govern central, després algunes es transferien als consells i reiteradament el Consell de Mallorca, per voluntat del seus rectors, no assumia competències al mateix nivell que els altres consells. Es parlava, i encara es parla, del Consell de Mallorca com un ajuntament d’ajuntaments. En canvi, a les altres illes els consells es conceben com les institucions d’autogovern per excel·lència.

Tot i que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears té un alt contingut insularista i sense distinció entre consells, a la pràctica han conviscut dues teories. La primera, un govern de les Illes Balears potent, que exerceix la major part de competències a l’illa de Mallorca, però amb concessions als consells de Menorca, Eivissa i Formentera. L’altra, un govern coordinador i de perfil més baix, amb uns consells insulars que siguin els vertaders governs de cada illa, tant a Mallorca com a les altres illes. Com sabeu, ara per ara, l’opció guanyadora és la primera.

Personalment sempre he estat insularista. Cada illa té les seves peculiaritats, la seva manera de ser. Cada illa té la seva pròpia ànima i aquestes, si bé s'assemblen, no són idèntiques, i això influeix en les prioritats dels respectius consells. Aquesta convicció personal insularista és va refermar encara més durant la meva etapa política. Posteriorment els estudis amb què aquest darrer any he aprofundit amb motiu del tricentenari 1715-2015, centrats bàsicament en la configuració de l’antic Regne de Mallorca o Mallorques, han reforçat aquestes conviccions: cada illa tenia la seva Universitat general amb els seus jurats i Consell general. En el cas de Mallorca, el Gran i General Consell era el consell de l’illa en què confluïen els consellers de Ciutat i de la Part Forana, conseqüència d’una dualitat que encara és ben pregona, per decidir les qüestions que afectaven tota l’illa. Al llarg de la nostra història (abans del període borbònic), l’únic element en comú que ens unia era la figura del lloctinent o virrei general del Regne de Mallorques, al qual estaven sotmesos els governadors de Menorca i Pitiüses. Això no era cap entrebanc perquè entre les illes hi hagués la col·laboració i solidaritat que les diverses vicissituds que patirem exigien. Col·laboració i solidaritat que foren substituïdes pel centralisme mallorquí, exercit primer per la Real Audiencia borbònica instaurada pel decret de Nova Planta, i, a partir de 1833, per la Diputación Provincial de Baleares, d’infausta memòria a Menorca, Eivissa i Formentera.

En aquesta etapa política que ara encetam, pens que s’ha de fer una reflexió molt seriosa i posar les bases per replantejar l’entramat institucional i adaptar-lo a la realitat del nostre petit país.

Acceptem d’una vegada que el concepte balear, no expressa, després de trenta-dos anys d’autonomia, cap sentiment pels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Facem una clara opció per reforçar (d’acord amb l’Estatut d’Autonomia) el paper dels consells insulars com entitat bàsica d’autogovern a cada illa. I sobretot, també a Mallorca.

El Consell de Mallorca no pot ser el titella del Govern de les Illes Balears a Mallorca. El Consell de Mallorca ha de ser l’autèntic govern dels mallorquins, al marge de les conveniències polítiques de torn. És la institució hereva del òrgans històrics d’autogovern a Mallorca. Cal reforçar-ne el paper, és la institució idònia per esdevenir la més participativa i estimada pel poble mallorquí.

La conseqüència d’aquest plantejament, plenament estatutari, suposaria rebaixar el pes i la importància del Govern de les Illes Balears i evitaria duplicitats. Un govern que, tot i així, hauria d’exercir algunes competències importantíssimes. Educació, per mantenir la unitat del nostre sistema educatiu. Sanitat i recursos hospitalaris, per aprofitar economies d’escala. Projecció exterior de la nostra llengua i cultura, per descomptat retornant a l’Institut Ramon Llull. I en altres àmbits, tasques merament de coordinació. A l’Estat espanyol en tenim un exemple: Euskadi, on el pes del govern als territoris històrics el tenen les diputacions forals, mentre que competències com les que abans he esmentat les exerceix el govern basc. És un exemple d’organització institucional adaptada a la realitat del territori i molt descentralitzada.

stats