31 de desembre, diada nacional de Mallorca

Quan arribam al final de l’any és costum fer una mica de memòria del que ha representat l’any que mor i esperar que l’any novell a punt d’encetar sigui més encoratjador. Jo preferesc dedicar els meus pensaments i sentiments a la que hauria de ser la nostra gran diada nacional: el 31 de desembre i la festa de l’Estendard, per veure si les nostres actituds de l’any que acaba han estat fidels a l’esperit que aquest esdeveniment representa i si en el proper any esperam algun canvi.

Tot i que els darrers anys la commemoració del 31 de desembre s'ha anat revifant, crec que des dels inicis de l’autonomia a les Illes i fins a avui mateix (i no és la primera vegada que ho dic) hem estat molt injustos amb aquesta commemoració. Els qui, amb paraules manllevades de Damià Pons i Pons, acceptam Mallorca com la nostra nació primera tal vegada no vam fer els esforços necessaris perquè el 31 de desembre esdevingués la diada nacional de Mallorca, amb totes les conseqüències que tal fet hauria comportat.

El fet de gaudir a Mallorca de la festa civil més antiga d’Europa no ens hauria d'haver portat a la recerca vergonyosa d’altres esdeveniments històrics per trobar una altra data per commemorar la diada de Mallorca, amb menys tradicions i arrels que la festa de l’Estendard! Quina curtor de mires! Algú s’hi va entestar i cada vegada som més els que creim que fou una equivocació.

Davant la data del 31 de desembre, cal preocupar-nos primerament per l’estat d’allò que és l’ànima del nostre país: la nostra llengua, el català, i, en aquesta qüestió, el balanç que any rere any es mostrava esquifit ha canviat almenys en un caire que tindrà molta importància en el futur, ha esdevingut un dels elements cabdals per aixecar el poble enfront dels que ens volen tornar, i dic 'volen', en present, als anys de foscor, menystenint-la i menyspreant-la. No dubteu que aquestes actituds vergonyoses se’ls giraran en contra.

Ens cal renovar forces i aprofitar el Tricentenari 1715-2015 per fer memòria de com la nostra nació mallorquina s’ha vist sotmesa a una forta pressió del nacionalisme espanyol, el més excloent dels nacionalismes, que ens ha tocat patir aquests darrers 300 anys. De vegades d’una manera més dissimulada, d’altres d’una forma més grollera, amb un ús desmesurat de la seva força sense amagar-se de res ni de ningú, però sempre amb un mateix objectiu: negar la nostra identitat com a poble i la nostra comunió d’idees i afectes amb els països amb els quals compartim llengua i cultura. Capolant la pluriculturalitat i la plurinacionalitat com a única eina per garantir la supervivència d’allò que els benvolents anomenen Estat espanyol i que no és més que Castella disfressada d’Espanya.

La fatiga constitucional accelerada per la sacralització de la Constitució i per la crisi econòmica ha tret a rotlle la cara amagada d’aquest estat on estam encabits: democràcia més formal que real, separació dels poders de l’estat il·lusòria, bipartidisme que ens recorda pràctiques decimonòniques oblidades, inoperància dels organismes de control, descrèdit del Tribunal Constitucional, corrupció generalitzada que ha arribat fins als àmbits superiors de l’estat, etc.

Davant aquest panorama, alguns pensen en la regeneració de l’estat. Jo, per dir-ho d’una manera suau, som cada vegada més escèptic, el sistema es basa en els privilegis polítics i econòmics d’uns sectors centralistes, la golafreria dels quals no té límits. Ningú no renuncia voluntàriament als seus privilegis i menys quan ha fet i desfet durant 300 anys sense tenir el mínim esment a respectar la diversitat i la pluralitat dels pobles que configuren l’estat. Optar per la 'conllevancia' acompanyada pel menyspreu històric dels que no són iguals impossibilita, al meu parer, qualsevol possibilitat de regeneració.

L’any vinent ens presentarà molts reptes, tal vegada serà un dels més transcendentals dels que viurem. A les Illes haurem de decidir el nostre futur a les eleccions autonòmiques més importants de la nostra història autonòmica. Mentre al Principat es plantegen si volen ser un estat independent, aquí nosaltres ens haurem de plantejar si volem ser una província, com ho hem estat aquesta legislatura, o, per contra, volem aprofundir en l’autogovern i continuar la singladura que començàrem en accedir a l’autonomia per arribar més lluny, fins i tot a la sobirania que perdérem el 1715.

També hi haurà eleccions legislatives a l’Estat espanyol. En aquestes, hi confiï ben poc, ja tinc assumit que poques coses canviaran o almenys tindran incidència al nostre país. L’espoliació econòmica de la nostra terra continuarà, és una qüestió que ja forma part del model d’estat més que del model de societat. A més a més, en aquest darrer àmbit del model d’estat, la incògnita que em plantejava al meu article anterior amb relació a Podemos, ja la tinc resolta: un partit d’esquerres nou i amb noves formes, però tan espanyolista com tots el vells partits estatals. Al Principat en prengueren bona nota el cap de setmana passat.