Fa uns dies, revisant paperassa de 2010, de quan es començava a dissenyar el que seria el programa marc del meu expartit, vaig trobar unes anotacions fetes durant la precampanya electoral. Literalment havia anotat a mà “no es tocarà la Llei de normalització lingüística i només es retocaran els decrets que la desenvolupen”; en poques paraules, es volia modificar lleument el Decret de Mínims i mirar d’anar introduint l’anglès amb més força dins el procés d’aprenentatge escolar. Dit així, els que havíem donat suport a Bauzá per evitar Carlos Delgado no teníem gaires motius de preocupació. Se cercava un acord intern, assumible per tothom i que no modificaria exageradament la situació del sistema educatiu vigent.
Mai havíem anat tan errats de comptes, simplement estàvem davant la punta de l’iceberg del que seria l’atac més greu fet al català, en temps de democràcia i autonomia. Aquest atac tindria, i encara avui té, els seus actors, còmplices i voluntaristes (jo en aquella època em comptava dins aquest grup); un altre dia en parlarem minuciosament per explicar qui és qui en tot aquest afer.
Ara és l’hora de treure a llum les dades inicials del que realment fou una conxorxa contra la nostra llengua que anava agafant volada dia a dia i que ens ha portat a una situació mai imaginada.
A hores d’ara ja sabem ben clarament quins són els “projectes lingüístics” de Bauzá i que han marcat clarament el camí de la legislatura a punt de finir. Ho podríem definir amb una frase: “l’odi al català, l’odi a la nostra llengua pròpia, perquè és el tret diferencial més important amb la resta de l’estat espanyol”. Així de clar i així de senzill. Aquest és el leit motiv del grupuscle que l’envolta dia a dia, tots conjurats per espanyolitzar les Illes; i per tirar endavant aquest projecte estan disposats a immolar-se arrossegant amb ells batlles i regidors de tot arreu.
No tingueu cap dubte: el dia a dia del govern, els problemes de la nostra economia, de la sanitat, fins i tot els de les prospeccions petrolíferes, no els motiven tant com la qüestió lingüística.
Encara no he parlat amb ningú dels que han accedit al cercle íntim del Consolat que no em digui el mateix; comences a parlar del tema que a tu et preocupa i als cinc minuts ja et canvia de conversa: el català, els catalanistes que adoctrinen el jovent, aquests punyeters separadors que no tenen altra dèria que l’emmirallament amb el Principat... Fins i tot pensa que els catalanistes illencs són una mena de delinqüents. Déu ens ajudi!
Alguns us demanareu com reaccionen els interlocutors. Cal conèixer el personatge dins el seu ambient; per molt que imposi l’escenari del Consolat de Mar, el president té, en les distàncies curtes, en el tête-à-tête, una capacitat de persuasió que un que el veu des de la llunyania no es pot imaginar. En aquest aspecte supera Gabriel Cañellas; sap defugir un paternalisme amatent per tornar una altra persona, com si fos amic teu de tota la vida i allò que el preocupa realment, almenys aparentment, és el teu problema. Al poc temps de conversa, però, i, això sí, molt manyosament, t’explica “la qüestió lingüística” com un problema fins i tot per solucionar el que tu li has anat a exposar. Jo conec gent de profundes conviccions en matèria de llengua (o almenys els tenia amb aquest concepte) que surten d’aquest cau convençuts que allò que els ha explicat són realment les mesures imprescindibles en un procés d’adaptació necessària a la nova Mallorca.
Sabent això i coneixent el pa que s’hi dóna, què es pot esperar dels canvis de rumb insinuats, dels canvis d’actors que al cap i a la fi no podran modificar ni una coma el guió, ja escrit, del seu personatge? L’autor ho té clar: simplement, que apliquin la dita mallorquina de qui dies passa anys empeny.
Sempre em quedarà el dubte de si emula (o més aviat escarneix) Maquiavel o el príncep de Salina d’ Il Gattopardo, o ambdós alhora.
