22/03/2015

La por i el maniqueisme

3 min
La por i el maniqueisme

Els fulls del calendari van passant i la contesa electoral es va apropant. Tot i que se sap guanyador, el president de ‘lo nostro’ no ho té gens clar. S’ho ha jugat tot a una carta, a cara o creu. Sap ben bé que o treu la majoria absoluta o tot se’n va en orris.

Tots els esforços d’una legislatura per fer realitat els somnis d’una nova Mallorca o, si voleu, d’unes noves Illes Balears es veuen compromesos pel posicionament de la resta de forces polítiques amb possibilitats a l’escaquer electoral. La realitat és que ningú no es veu pactant amb ell, i el que és més greu: els seus propis companys (per cert, en té cap de bon de veres?) ho saben. Tots el miren de coa d’ull per veure si les cames li fan figa, estan cansats de sentir i repetir que aquesta ha estat una bona legislatura, un missatge que ja no es ven ni en el seu entorn més proper, més preocupat per la manera com s’ha anat allunyant de la societat amb plantejaments i actituds polítics mai coneguts en aquesta terra. Amb comportaments de capatàs de cortijo, ha anant retallant més del que li demanava el govern central. Faltaria més! El primer a l’hora de complir els deures amb Madrid, sense reclamar res, mirant enlaire quan els pressupostos de l’Estat passaven de llis per la nostra comunitat. Perdonant a Montoro, any rere any les inversions estatutàries, per ell, per ambdós, paper banyat. Convertit en un lluitador infatigable contra tots els sentiments de país, anorreant llengua i cultura com mai fins ara no havíem vist. Fort amb els més dèbils, com en el cas del petit comerç illenc. Dèbil i complaent amb els poderosos i aquí ni cal enumerar-los, la llista és molt curta i qualsevol lector sap a quin subsector econòmic em referesc.

Comptat i debatut, en quatre llongos els ciutadans podran votar i això, només pensar-hi, li fa sentir com un alè fred al clatell. Aquests darrers mesos ho ha anant provant tot, ara fins i tot li pots enviar whatsapps. D’això, en diuen estar a l’abast dels mortals. Però no se’n refia, caldran armes més poderoses. Sempre hi han comptat la por i el maniqueisme.

La por en temps de crisi és una arma excel·lent, o almenys això pensa. Us imaginau una guarda de partits i partidets, mig barallats entre ells, amb una comandera rabiosa? Això seria la pesta per a l’economia de les Illes, us enviarien a tots als inferns més inimaginables. Tot seria misèria, atur, salaris de pena... No s’adona que aquesta ha estat la realitat d’aquesta legislatura, un partit sol però amb més bregues que si haguessin estat mitja dotzena. Una comandera d’un sol home que només ha deixat surar els mediocres i ha donat passaport a qualque batle respectat. Uns índexs de pobresa que no recorden els més vells d’aquesta terra, uns salaris que no basten per viure...

En un sistema parlamentari com el nostre, el més perillós és una majoria absoluta prepotent i amb un tarannà arrogant, que en comptes de bastir consensos els dinamita. Els demòcrates, quan no disposen de majories àmplies, i els bons demòcrates fins i tot amb majoria es decanten pel diàleg, pel pacte, pel consens i sobretot pel respecte de l’altre. Aquesta és l’essència del sistema de les democràcies parlamentàries, on, per regla general, les majories absolutes no es prodiguen. Convé començar a aprendre-ho i al mateix temps recordar que bona part de les grans malifetes que han fet cruixir aquest petit país, tant les presumptes com les ja certificades, han estat per obra i gràcia de majories absolutes.

Pel que fa al segon gran argument, el maniqueisme, l’obsessió per encabir-ho tot en un discurs de bons i dolents; dels defensors de ‘lo nostro’ i els de ‘lo dels altres’, dels que saben anar per bon camí enfront dels que sempre perden el nord; dels que saben crear riquesa en contraposició als que ho malbaraten tot... Aquest és un discurs, per dir-ho finament, obsolet i que parteix del principi (algú encara s’ho creu) que la gent és beneita, que l’elector és menor d’edat. A més a més tothom ja n’està fart, d’aquests discursos de bons i dolents, i ha après que amb aquestes qüestions ningú no té l’exclusiva de res. Avui en dia, una visió tan curta de mires, només la pot tenir algú enfilat en una escala de figueraler entabanat per les lloances que li fan creure que el món es redueix a tot el que té davant els seus nassos.

stats