Opinió 01/11/2014

I nosaltres, què?

i
Cristòfol Soler
3 min

Fa uns dies vaig anar al Principat, on vaig retrobar-me amb alguns companys. Feia gairebé un any i mig que no hi anava i hi vaig notar molts canvis. Tot i que no cal desplaçar-se per conèixer bé què passa en altres indrets, de vegades veure-ho per un mateix i parlar directament amb la gent, et dóna una perspectiva com a mínim més colpidora.

És cert que el procés català es viu des de les Illes Balears amb més intensitat que a la resta de l’estat espanyol. No debades, el fet de compartir llengua i cultura ens apropa molt. A més a més, l’accés als canals de televisió pública catalana i la comparació que podem fer-ne amb els de la resta de l’Estat ens dóna una visió més completa del procés. La percepció que, al meu parer, es té a les Illes és d’una certa enveja i preocupació.

Enveja pel coratge que demostren els principatins a l’hora de defensar els seus drets com a poble, fins i tot ara en portes d’una consulta participativa aigualida per la necessitat d’actuar amb intel·ligència enfront de les barrabassades governamentals i judicials de Madrid. En qualsevol cas, se sent un clam per ésser escoltats sobre el seu futur, ho conceben com una necessitat imperiosa, amb independència que la forma inicial desitjada els ha estat vetada pels poders de l’Estat.

Molts d’illencs, a aquesta enveja, hi sumam preocupació, el temor de la reacció de l’Estat, ja sigui dels poders visibles o invisibles.

Quan es va encetar el procés català, una de les primeres coses que vaig fer fou llegir la història del Quebec especialment pel que fa als dos referèndums per la independència. Vaig quedar esparverat del joc brut que el govern federal canadenc va desplegar en molts d’àmbits (no únicament l’econòmic) per fer front al repte. Escarrufa imaginar què deuen estar fent aquí i ara els poders centrals espanyols. Ja hem vist algunes mostres del que són capaços, estic segur que encara en veurem de més grosses.

Aquests sentiments són els que vaig expressar als companys amb qui vaig compartir conversa. Em varen sorprendre profundament dues coses. Jo ja sabia que el procés era molt vital, molt sentit en tota mena d’àmbits, molt transversal i deslligat dels orígens de cadascú. Ara bé, em vaig adonar que alguns companys que abans ni tan sols en dubtaven, sinó que hi tenien clar el seu no, havien canviat de parer i en aquests casos estic parlant de gent molt diversa. Alguns que abans m’havien explicat i argumentat intensament la seva incomoditat pel procés ara el defensaven aferrissadament. Els arguments eren clars, se sentien humiliats pel comportament dels poders de l’estat espanyol, per la prepotència que destil·lava Madrid. També, perquè no dir-ho, la galtada de les inversions previstes per a l’any 2015 per part de l’administració central. La gent té uns límits i, per molts, aquest darrer era la gota que feia vessar el tassó.

L’altra qüestió que em va sorprendre fou l’abrandament amb què m’interpel·laven, aquell: i vosaltres què? Sí, amb aquest vosaltres es referien a nosaltres, els illencs. L’enfilall de preguntes era llarg: com podeu aguantar que us trepitgin llengua, cultura, identitat. Fins quan estau disposats a suportar aquesta espoliació fiscal que quasi duplica percentualment la del Principat. Per què romaneu mans aturades. Els vaig respondre amb l’únic que tenim a mà ara per ara, el moviment dels docents en defensa del català a l’escola que, farts d’aguantar la prepotència i la incultura de qui governa la nostra terra, ens havien fet sortir a molts al carrer, molts com mai no s’havia vist al nostre petit país. La resposta seva era immediata: això no bastarà.

De tornada cap a sa roqueta, el meu cap feia voltes. El nostre memorial de greuges tal vegada sigui més llarg que el seu. Hem passat d’ésser la primera comunitat autònoma de l’Estat en renda per càpita a la setena. L’espoliació a la qual ens sotmeten es pot qualificar de colonial. Per molt que, de moment, ho amaguin, volen omplir el nostre litoral de pous d’extracció de petroli, gas o el que calgui.

Fins quan estarem disposats a aguantar això? No són l’hostilitat a la nostra llengua i cultura i l’espoliació fiscals dos arguments capaços de bastir per si sols un moviment ciutadà ampli, tranversal i eficaç capaç de deixondir de bon de veres la societat illenca? De nosaltres, de tots nosaltres, depèn la resposta.

stats