OPINIÓ

Entre la ràbia i el desencís

Cada any quan ens acostam a l’1 de març, Dia de les Illes Balears, em vénen al cap pensaments i reflexions contradictoris. Quan rellegesc els discursos i els articles que al llarg de la meva vida de polític en exercici vaig escriure per tan assenyalada data això em provoca sentiments de ràbia i desencís a la vegada. Fins i tot, tinc un reguitzell d’articles guardats a l’ordinador als quals vaig afegir un “no enviat” a continuació del títol, són articles que ja denoten preocupació i inconformisme i que al seu moment vaig optar per no publicar. Enguany, ja passada la data, m’he decidit a escriure sobre aquests sentiments.
Ràbia de veure com els anhels, les il·lusions, les esperances que molts dipositàrem en el moment d’accedir a l’autonomia, després de segles de centralisme, no han arribat a quallar en un veritable sentiment de país. Desencís per les legislatures tudades, buides de contingut algunes, vessant de pràctiques corruptes les altres, poques vegades hem sabut trobar un terme mitjà entre les bregues polítiques i els interessos generals del país.

Quan analitz en perspectiva aquests trenta-dos anys d’autonomia, m’adon que molts dels problemes, moltes de les qüestions que varen sortir a rotllo en els primers debats parlamentaris són plenament vigents.

Tot i que hi ha hagut moments en què s’han assolit acords en qüestions cabdals per al nostre país en matèries de normalització lingüística, d’ordenació del territori i medi ambient, de model turístic i poca cosa més; no hem estat capaços d’implementar-les, d’omplir-les de contingut, de dur-les endavant d’una manera sostinguda. Ans el contrari, hem anat a batzegades, hem fet passes enrere i en algun cas han estat paper banyat.

Ara i aquí, d’aquells acords, d’aquells minsos consensos que tants esforços ens costaren, d’aquells ponts que vàrem bastir, ja no en queda cap. Tot torna a estar per fer. I, a més a més, a les velles qüestions cal afegir-n’hi de noves per mor de les competències assolides amb la reforma de l’Estatut del 2007: pacte o acords en matèries educatives i de sanitat, gairebé res!
Per acabar de confitar-ho, un vell axioma, una cosa és l’autonomia política i una altra l’autonomia financera, planeja implacablement per damunt els vells i els nous reptes. Sempre se’ns assegurà que ambdós conceptes anirien de la mà, que l’un sense l’altre eren inconcebibles. No ha estat així. Els anys han avançat, els sistemes de finançament autonòmic han desfilat un rere l’altre i cap no ens ha beneït. El resultat: hem passat de ser la primera comunitat autònoma en renda per capita de l’Estat a ocupar-hi el setè lloc, tot això a conseqüència de la gairebé nul·la inversió del govern central a les Illes Balears.

El resultat, ras i curt, és que no podem fer un bon balanç d’aquests darrers trenta-dos anys que se’ns han escolat a corre-cuita i sense capacitat de reaccionar, de fer un front comú davant cap dels governs centrals que sempre ens han fet paret, governàs qui governàs aquí.

No hem sabut, ni tal vegada volgut, teixir estratègies que implicassin de bon de veres els diputats illencs al Congrés de Diputats o al Senat, els grans absents de la política illenca i així ens han anat les coses.

Històricament, als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, quan travessàvem moments de buidor i mancança com l’actual, s’imposaven polítiques de redreç, de tornar la confiança a tots els estaments de la societat sense deixar-ne cap de banda. En català, redreçar és una paraula potent i implica tornar a posar dret allò que s’ha torçat i a partir d’aquí en sentit figurat tornar a prendre força.

Ens fa falta un bon redreç, plantejar-nos on volem arribar, prendre consciència que la situació actual no ens duu enlloc, que ens cal prendre mesures serioses en què participin tots els que volen, volem, redreçar el país. Per això cal que les velles polítiques acabin aquesta legislatura. Que enguany sigui el darrer Dia de les Illes Balears que hem celebrat en clau provincial, com una rèplica en petit del Dijous Bo que anualment reviu la meva ciutat. La diferència entre una diada de província i una diada de país és la reivindicació de la voluntat d’ésser alguna cosa més, la voluntat d’esdevenir una veritable nació.
I, si ens cal canviar la data per trobar-ne una amb més força o amb més èpica, es fa i no passa res. Allò que és cert és que, si continuam així, aviat podrem llevar un número en vermell del nostre calendari.