“Tierra ingrata, entre todas espuria y mezquina, jamás volveré a ti”. Aquest era el mantra que recitàvem els lectors de Juan Goytisolo als anys 70: la primera frase de Reivindicación del conde don Julián, probablement la seva obra més emblemàtica i una autèntica revolució estètica, on amb una sintaxi trepidant demolia els tòpics de l’Espanya catòlica, castissa i cavalleresca. El comte Don Julián, l’home que traí el rei Don Rodrigo i permeté que els musulmans envaïssin la Península, es convertia en l’emblema d’un enamorat de la literatura espanyola que rebutjava la seva història tal com ens l’havien contat, encara amb “ la impronta inconfundible de nuestra sempiterna derecha ”. Juntament amb Señas de identidad i Juan sin tierra, va compondre una trilogia que va introduir l’avantguarda i la transgressió a l’arnat món hispà. Defensor de la tradició mora i jueva, divulgador d’autors oblidats com Blanco White i exiliat permanent, Goytisolo ha estat sempre l’adalil d’una Espanya que mai ha existit.
