Ho proclamava, sense paraules, la portada d’ El Periódico del 12 de novembre, Dia III després del 9-N: a gairebé mitja pàgina s’hi veia la façana del Palau de la Moncloa, tancada, buida, com si els inquilins haguessin marxat de vacances sense avisar, amb precipitació, fins i tot sense tancar la porta amb clau. Que ho faci un altre, potser han pensat. És una imatge que encarna no ja l’absència del seu llogater principal, el president del govern d’Espanya, sinó l’absència del país que representa, en nom del qual només sentim, per televisió, uns bustos parlants que obren la boca per recitar una lliçó en la qual ja fa molt que no creuen. Com si seguissin la màxima filosòfica “El que existeix no ha de demostrar la seva existència”, s’amaguen darrere d’un concepte que probablement consideren tan etern com la mateixa Espanya: la llei. Però, gent de molts estudis i poca cultura, haurien d’haver comprès que, com deia Fernando Ónega a La Vanguardia, “la legalitat sosté l’edifici fins que el poble vol; si un dia aquest poble decideix trencar-la i és convocat per a això, no hi ha policia que la sostingui”.
Espanya ha mort, sobretot, per asfíxia, perquè no se li ha sabut donar aire quan en necessitava; perquè ha viscut sempre dintre d’una vitrina plena d’arnes que l’han anada perforant a poc a poc; perquè cada vegada que algú ha obert la porteta ha provocat un daltabaix de nefast record; perquè l’han trepitjada massa botes militars i ha sentit massa crits marcials; perquè sempre ha volgut ser tan autosuficient com la Gran Bretanya, però sense tenir els seus recursos ni el seu talent; perquè Madrid mai ha volgut seguir ni escoltar el que li dictava la gent de més empenta, sinó que ha preferit frenar el país al ritme lent i pesant que ell ha marcat. “Madrid està matant Espanya”, diu un personatge de Hemingway -un capellà, concretament- en el seu conte La capital del món, escrit el juny de 1936, un mes abans que els nacionalistes espanyols s’aixequessin en armes per gaudir del monopoli del nacionalisme.
Durant molt de temps hem sentit com s’acusava bascos, catalans, gallecs de voler trencar Espanya, destruir-la, com si fos una cosa tan simple. La croada contra el suposat “separatisme” no ha estat mai altra cosa que una croada contra el progrés, contra una perifèria que sempre ha impulsat una força centrífuga en oposició a la idea centralista, radial, d’Espanya, no per fugir, sinó per obrir les portes cap a l’exterior, cap a un món que sempre ha trucat a una porta que des de Madrid s’ha mantingut tancada amb tots els panys disponibles. Espanya no ha mort ara: va començar a morir amb les picabaralles constants entre Isabel i Ferran, amb la gestió desastrosa de l’expansió per Amèrica, amb reis tan infames com Ferran VII, increïblement anomenat el Desitjat, amb dinasties absurdes i amb una Guerra Civil que encara avui és el mite fundacional de la dreta madrilenya, amb l’aparició de neofalangistes com Aznar i nihilistes com Rajoy. De res han servit els miratges de les dues Repúbliques, del període d’Adolfo Suárez i Felipe González, quan es van obrir moltes portes, però, ai, no prou perquè els corrents d’aire s’emportessin l’olor de cadàver i d’estantís. La Transició va ser l’últim projecte nacional espanyol en què tothom va creure. La post-Transició d’Aznar va ser, això sí, una autèntica fractura social, i Zapatero va intentar posar uns quants pedaços als parracs de país que havien deixat els descendents més directes del franquisme.
Espanya ha mort per incompareixença, i sembla que a Catalunya ens hem començat a buscar la vida. Perquè a part de percentatges de vot, d’abstenció, de si no va poder votar tothom, una cosa és evident: la independència és l’únic projecte amb cara i ulls que hi ha sobre la taula. Que Pedro Sánchez comparegués a “visitar” l’executiva del PSC després del 9-N no va fer bon efecte, i el seu pseudoprojecte és d’una pseudovaguetat pseudoabassegadora. Les terceres, quartes o cinquenes vies ja ningú sap què són, i Oriol Junqueras, que va aprendre a La Sexta que el seu projecte és invendible fora de Catalunya, és qui té un full de ruta més perfilat i concret. “Si cae España -escriu César Vallejo el 1937, dirigint-se als nens del món-, ¡id a buscarla! ” Però ara ja no cal. Va caure, i es va tornar a aixecar. Però els seus suposats defensors l’han rematada del tot. Que no ens parlin de separatisme, que no ens vinguin a dir que trenquem Espanya. Espanya ha mort perquè els seus governants l’han abandonada. RIP. Quina llàstima que no comptem amb un Larra que li escrigui un responsori.
