Canviar el desenllaç

Hi ha menysteniment i una persistent negació de JxCat

En Toni Soler, a la contra de diumenge passat, diu que cap sobiranista no es pot alegrar del “desenllaç” del 26-M. D’acord. Però això no ens impedeix dir que alguns ja vam advertir que, si no anàvem junts, acabaríem aquí. M’atreveixo fins i tot a remarcar que es persisteix en l’error, perquè en l’explicació que fa d’aquest “fracàs monumental” obvia el que representa políticament JxCat, situant els esforços vàlids a la banda d’ERC, la CUP i Òmnium. Als de JxCat se’ns pot obviar, no té cap cost. Una cita gairebé de passada al president Carles Puigdemont, que sempre queda bé, però una 'omertà' profunda, el menysteniment, una persistent negació de JxCat.

Tota una estratègia destinada a canviar el món que arriba, ai las, a un “desenllaç” que no era el que alguns estrategs esperaven. Per alguna cosa deu ser. I s’observa amb perplexitat aquest final, se li dona un aire de tragèdia clàssica i es demana “conquerir” la majoria.

Doncs ni ”desenllaç” ni conquestes. Feina, feina i més feina. Feina en què l’espai de JxCat hi és i hi serà, perquè sempre hi ha estat. És absurd pensar que se’l pot obviar, que se li pot reservar un paper menor “d’eixamplar per la dreta” –un reduccionisme basat en prejudicis històrics, com si estigués prohibit competir pel mateix espai ideològic– o, encara pitjor, que se’l pot eliminar. Perquè la gent no s’equivoca quan crida “unitat”. I en la unitat, JxCat hi és, mai no ha deixat de ser-hi.

L’estratègia no era tal. Era tàctica i alguns ho vam advertir. A veure si en prenem nota i estructurem aquesta necessària unitat per arribar al millor país possible, el que ha de donar més i millors oportunitats a la seva gent. A la República. Ja la matisarem, però primer hi hem d’arribar: i per fer-ho n’hi ha uns que ja hi som, altres que ho fan veure i altres que no hi són. Els que hi som, units. Si entre els que hi som perdem el temps assenyalant-nos i diferenciant-nos, temps perdut i marxa enrere.

On seríem si haguéssim pogut anar units el 21-D, el 28-A, el 26-M? No es pot fer política-ficció, però sens dubte el missatge hauria estat més clar. Més clar internament: com els Onze de Setembre, com l’1 d'Octubre! Més clar externament: "Mira aquests catalans, com ho tenen de clar!" El camí menys costerut i el desenllaç, un altre. La unitat del tronc central del sobiranisme és la que ens ha permès avançar fins ara i la que ens permetrà fer-ho en el futur. No hi ha alternativa.

Està a les nostres mans superar el moment i seguir guanyant. Amb el que la gent demana i repeteix: unitat

Mentre alguns sobiranistes, d’un partit o altre, van pensant en tronades tàctiques de curt termini que acaben en desenllaços tràgics, l’Estat mou totes les seves peces en una estratègia continuada de demolició del que hem aconseguit els darrers anys. “Oh, ens estan guanyant!”, se sorprendran alguns. “Com pot ser que ens vencin a nosaltres, que som tants al carrer, que guanyem les eleccions?”, es preguntaran d’altres. Doncs perquè no n’hi ha prou amb el carrer i tampoc no són suficients les victòries electorals de part que, a més, no són incontestables.

Tot i que les circumstàncies locals poden variar la línia general, hauríem d’evitar que la falta de suport al partit vencedor per part de l’altre ens meni a pactes que afebleixen aquesta unitat d’acció.

Està a les nostres mans superar el moment i seguir guanyant. Amb el que la gent demana i repeteix: unitat. La gent de JxCat, espai polític divers i plural, té una clara vocació integradora, però no pretén que tot s’integri al seu voltant. Cal ser prou intel·ligents per seguir practicant la unitat d’acció dels moments més transcendents de la nostra història recent, perquè tenim el convenciment que així podrem assolir la independència de Catalunya.

JxCat utilitza la independència com a instrument, vol treballar per una societat cohesionada territorialment i socialment, obstinada amb la sostenibilitat i l’equitat, confiada en la capacitat d’emprenedoria de l’empresa privada i en el compromís regulador del Govern per vetllar pel bé comú, oberta culturalment i econòmicament, compromesa amb els drets civils i la democràcia.

La llibertat dels presos i la fi de la persecució dels que van treballar per l’1-O, la defensa dels drets civils, el reforçament econòmic i social del país, el bon funcionament de les institucions, l’aprofundiment democràtic i un camí més eficaç cap a la independència han de concentrar les energies del sobiranisme. Dissipar-les en tacticismes ens impedeix avançar i qui no avança recula. La realitat mostra com ens necessitem i que val més anar junts per endavant que haver de corregir forçats. 

I, pel camí, governarem. Perquè, com diu el conseller legítim de Territori i Sostenibilitat, l’amic Josep Rull, no és només compatible sinó del tot imprescindible treballar per la independència i fer-ho alhora per resoldre els problemes i els neguits de les persones i de l’economia del país.

No hem de caure ni en pessimismes immobilitzants ni en optimismes estèrils. Toca treballar, com sempre. Treballar per la unitat de l’espai sobiranista; per la República; des del Govern, els ajuntaments i els Parlaments.