Un dels trets que millor caracteritzen la idiosincràsia d’Espanya com a subjecte historicopolític és sens dubte la seva incapacitat de practicar l’autocrítica. La lectura de la Historia de España -els volums que abasten del XVIII a l’actualitat- que dirigeixen els catedràtics Josep Fontana i Ramón Villares ho confirma de sobres. La història espanyola acaba essent per damunt tot un encadenament de crisis, de conflictes, de cops de força i de fracassos. Els èxits certament són ben escassos, si valoram la història des d’una perspectiva d’exigència de racionalitat i de pluralitat democràtica, de modernització social i d’igualtat de drets i d’oportunitats. L’Estat espanyol manté una sèrie d’elements constitutius que per se produeixen situacions de convivència o de governança gens o no gaire satisfactòries.
Sense la pràctica habitual de l’autocrítica, és impossible que una persona o una comunitat humana siguin capaces de corregir les seves imperfeccions. Per això, la història d’Espanya és un déjà-vu constant. El passat dimarts el Congrés de diputats va ser l’escenari d’una nova edició de l’Espanya de sempre. El PP i el PSOE invocaren una vegada i una altra la Santíssima Constitució, com si aquesta hagués estat producte d’un acte de revelació divina, oblidant que en el seu origen algun paper rellevant hi va tenir la interferència dels poders del franquisme. O que la immensa majoria dels ciutadans actuals no varen tenir l’oportunitat de votar-la.
Al Congrés va produir-s’hi un xoc de legitimitats que té la seva explicació en l’acte fundacional de l’Estat espanyol. En ser creat com a realitat política unitària, a principis del segle XVIII -abans havia existit una Corona espanyola amb un rei únic però amb diferents regnes sobirans-, no va ser concebut des del respecte a la pluralitat nacional. El Regne de Castella, o sigui la nació castellana, va apoderar-se de l’Estat -mitjançant una victòria militar, no ho oblidem- i, des d’aleshores, en les diferents situacions polítiques que s’han anat produint, s’ha construït un ordenament juridicopolític per al conjunt d’Espanya que es fonamenta en els interessos i en l’hegemonia castellans. L’Espanya que està dissenyada a la Constitució actual és la que correspon al model d’Estat-nació impulsat pel nacionalisme castellanoespanyol d’ençà del segle XVIII. La Constitució és profundament nacionalista castellana. Qui no s’ho cregui que en llegeixi atentament alguns dels articles. Ara bé, els nacionalismes que tenen un Estat i una Constitució propis pretenen ser nacionals i no nacionalistes, fan la trampa d’encobrir que la pitjor manera de ser nacionalistes és la que consisteix a pretendre assimilar aquells que són nacionals d’altres nacions. És evident que Rajoy, Rubalcaba i Rosa Díez són infinitament més nacionalistes que Turull, Herrera o Marta Rovira.
La majoria dels catalans, trenta-cinc anys després de la creació del sistema autonòmic, han arribat a una conclusió coincident amb la del president Pujol: l’alternativa es redueix a la independència o a la progressiva residualització del fet nacional català. Han constatat que els poders estatals, malgrat la disfressa autonòmica, continuen practicant un assimilacionisme insaciable. Per això, Catalunya ha volgut situar-se en el moment històric anterior a l’inici de la guerra de Successió i una gran majoria de diputats del seu Parlament han decidit declarar-la “subjecte polític i jurídic sobirà”. Amb un valor afegit molt important, ara aquesta condició ja no està tan sols avalada per molts de segles d’història, sinó també per la voluntat popular expressada a les urnes i per quasi dos milions de ciutadans que també ho varen manifestar sortint als carrers. Qualsevol entesa entre grups nacionals diferents tan sols pot ser justa si es fonamenta en la voluntarietat i en la igualtat. I en el cas que conjuntament formin un únic Estat, deixa d’haver-hi legitimitat democràtica si un dels grups vol imposar la seva majoria demogràfica o la seva superioritat política a l’altre. El que està fent Catalunya en aquests moments és rebutjar l’ statu quo de subordinació que li va ser imposat amb la creació de l’estat borbònic. Pretén posar el comptador a zero. I tot seguit, sempre d’acord amb la voluntat dels ciutadans, triar el seu camí. En el contenciós actual, no hi pot haver solució si l’Estat espanyol no reconeix a Catalunya la seva condició de nació i els drets que se’n deriven.
¿No hauria convengut que el PP i el PSOE reflexionassin en veu alta sobre les raons per les quals a una Catalunya que va votar més que cap altre territori a favor de la Constitució en l’actualitat ja hi ha un 80% de ciutadans que volen deixar-la de banda? ¿Tal vegada el PP i el PSOE no tenen cap responsabilitat en el fet que en menys de cinc anys el nombre de catalans partidaris de la independència hagi passat del 19% al 55%? ¿La catalanofòbia promoguda pel PP amb la recollida de quatre milions de firmes contra l’Estatut català o la permanent retallada de les competències estatutàries de la Generalitat amb quasi totes les lleis estatals que va publicant el BOE no són factors que expliquen la situació actual? ¿Per quines raons l’Estat en lloc de seduir els catalans els produeix desafecció? ¿Com pot ser creïble la proposta federalista del PSOE si va inhibir-se d’impulsar-la durant el llarg període en què va tenir la majoria absoluta al Congrés i si, a més, no es fonamenta en el federalisme plurinacional, l’únic que encara podria merèixer ser pres en consideració?
Autocrítica sense misericòrdia -els partits dinàstics, els poders de l’Estat, el cor mediàtic espanyolista- i rectificació del model d’Estat amb un reconeixement de la plurinacionalitat constitutiva d’Espanya. Aquestes són les dues opcions de veritat realistes. Tanmateix el nacionalisme espanyol també es caracteritza per tenir un escàs sentit de la realitat.
