OPINIÓ

L’Institut d’Estudis Baleàrics, del despropòsit a la refundació

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) va desenvolupar fins a l’any 2003 la funció que li corresponia d’acord amb la seva denominació: esser una entitat dedicada a impulsar i a difondre treballs de recerca en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials i naturals. Sempre va patir un problema gravíssim: un pressupost del tot insuficient, més aviat miserable. Aquest fet va determinar que la seva productivitat no fos molt intensa, encara que tenint en compte les condicions del seu funcionament sembla de justícia considerar-la ben profitosa. En poden ser un exemple les col·leccions de les revistes ‘Estudis Baleàrics’ i ‘Revista de Ciència’ –ambdues iniciades l’any 1987–, o les ‘Actes de les Jornades d’Estudis d’Història Local’ (a partir de 1983), o l’edició dels dos volums del ‘Diccionari del Teatre a les Illes Balears’ (2003 i 2006).

Amb el Govern de Jaume Matas (2003-2007), va començar un temps de fortes sotragades per a l’IEB. En abandonar l’Institut Ramon Llull (IRLl), Matas va voler sobreactuar en matèria de projecció exterior de la nostra cultura. La seva voluntat va ser demostrar que fora del Ramon Llull encara es realitzarien moltes més iniciatives que abans. Llavors, l’IEB es va transformar en l’executor principal de la política cultural del Govern, tant a l’exterior com a l’interior. Durant el segon mandat de Francesc Antich (2007-2011), Unió Mallorquina exigí la gestió de l’IEB, amb la intenció evident de disposar d’una mena de Conselleria de Cultura que estaria dotada amb un pressupost considerable de lliure disponibilitat, gens hipotecat per aquelles obligacions que eren ineludibles per a la Direcció General de Cultura (DGC). Per exemple, i entre moltes altres, la molt quantiosa aportació anual a la Simfònica. Del 2007 al 2010, a la política cultural sobretot la va fer l’IEB. Ara amb la projecció exterior de la cultura altra volta encomanada a l’IRLl, ja que les Balears s’hi havien tornat a incorporar. I la DGC, amb una precarietat pressupostària lamentable, va mantenir a pa i aigua els equipaments culturals de més rellevància que hi ha a cada illa –una vergonya consuetudinària– i, alhora, va impulsar iniciatives en el terreny de la promoció teatral i de la lectura. Afortunadament les dues persones que es feren càrrec de l’IEB entre el 2003 i el 2010 –Gabriel Janer Manila i Sebastià Serra– estaven de veritat compromeses amb la cultura i, per això, varen minimitzar el despropòsit que representava una desnaturalització tan irracional de l’IEB. Fins i tot varen continuar fent algunes d’aquelles actuacions que en bona lògica li eren pròpies. En va ser una bona mostra l’edició facsímil de la revista ‘La Nostra Terra’ (el 2009).

El període 2011-2015, quan el Govern Bauzá va decidir per segona vegada tornar a treure les Balears de l’IRLl, l’IEB es va transformar de fet, amb les modificacions normatives consegüents que varen fer falta, en l’únic òrgan que de veritat disposava de recursos per a fer política cultural. Sempre amb l’obsessió de la projecció cultural exterior com a prioritat. En realitat, la majoria de vegades poca cosa més que excursions culturals a l’estranger. Mentrestant la DGC havia desaparegut del mapa. L’organigrama de gestió de la política cultural del quadrienni va fer-se i desfer-se segons quin fos el càrrec que en cada moment va ocupar una persona concreta: n’Antoni Vera. Una anàlisi minuciosa de les iniciatives culturals impulsades pel Govern Bauzá produeix vergonya i irritació en percentatges equivalents.

Ara tenim una nova oportunitat perquè la sensatesa més elemental torni a determinar el full de ruta de la gestió cultural. Entre moltes altres coses, caldria refundar tant la DGC com l’IEB. A mi em sembla que pot ser senzill i ràpid, fent aquest mateix any –i amb la perspectiva dels pressuposts del 2016– les modificacions normatives que siguin necessàries.

La DGC ha de tornar a tenir entitat per ella mateixa. I li han de correspondre tot un seguit de funcions importants en el marc del mapa competencial vigent en matèria cultural que atorga moltes atribucions en exclusiva als consells insulars. Sense afany d’exhaustivitat, a la DGC almanco li corresponen les tasques següents: impulsar la coordinació entre els diferents departaments de cultura, el del Govern i els dels consells; promoure la cooperació i els intercanvis culturals interinsulars; tenir les relacions institucionals amb l’administració de l’Estat; gestionar els equipaments culturals que són de titularitat estatal però que tenen transferida la seva gestió al Govern autonòmic; impulsar l’elaboració de la legislació i la normativa de temàtica cultural que en cada moment sigui necessària, així com també fer-se càrrec de totes les responsabilitats que les lleis culturals ja vigents atorguen a l’administració autonòmica; promoure la projecció exterior de la cultura produïda a les Balears, de manera directa si és dins l’àmbit del territori de llengua catalana, i a través de l’Institut o de la Fundació Ramon Llull –en el cas que les Balears, com seria lògic i desitjable, s’hi reincorporassin– si la projecció ha de fer-se fora del domini lingüístic català, sigui a la resta de l’Estat o arreu del món.

Quant a l’Institut d’Estudis Baleàrics, la seva refundació hauria de tenir com a primer objectiu retornar-li la funció que assenyala el seu propi nom. L’l’IEB ha de ser un centre dedicat al foment i la difusió de la recerca en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials, un instrument per a incrementar el coneixement científic amb referència a les Balears. Hauria de funcionar com un espai de trobada i de col·laboració entre els investigadors que pertanyen professionalment a la UIB i els qui treballen al marge de la institució universitària. Igualment hauria d’acollir en el seu si, garantint-los d’aquesta manera estabilitat i continuïtat, tota una sèrie d’entitats universitàries que a hores d’ara es troben en estat de precarietat i d’incertesa: la Càtedra Ramon Llull, la Càtedra Alcover-Moll-Villangómez, la Càtedra Joan Ramis i Ramis, el Centre de Documentació Contemporània (CEDOC), la Societat d’Història de l’Educació... Així mateix, l’IEB hauria d’establir lligams cooperatius estables amb institucions públiques i privades que tenen uns objectius de recerca semblants (l’Institut Menorquí d’Estudis, la Societat Arqueològica Lul·liana, la Societat d’Història Natural...). L’IEB també hauria de donar un nou impuls a l’edició de les revistes científiques ‘Estudis Baleàrics’ i ‘Revista de Ciència’, establint criteris d’excel·lència en la selecció dels treballs que hi han de ser publicats. I, a més de continuar donant suport a l’edició de l’obra catalana de Ramon Llull, caldria que impulsàs nous projectes de gran envergadura destinats a la creació d’infraestructures culturals –bibliogràfiques, digitals– que abastassin tot el territori balear: un pla de digitalització de les publicacions periòdiques històriques, la gestió en xarxa de les enciclopèdies de cada una de les illes que a hores d’ara ja estan editades, amb la consegüent actualització periòdica dels seus continguts, etc. Un altre dels objectius essencials de l’IEB hauria de ser facilitar la realització de projectes de recerca, amb un programa específic per als investigadors en formació, els resultats dels quals haurien de ser sotmesos a avaluacions molt exigents.

Etiquetes