L’autoestima i els governs de progrés

És bastant habitual llegir o escoltar opinions de ciutadans d’adscripció progressista que menystenen l’experiència dels dos períodes de governs de progrés i de país que fins ara hi ha hagut a les Balears. De costum, en fan un balanç de fracàs o, com a molt, de poc exitosos. He de confessar que en sentir o en llegir les valoracions d’aquests opinadors sempre tenc una triple sensació: a) el grau d’informació que tenen sobre l’obra que varen fer aquells dos governs és molt escàs; b) no tenen gaire idea del que representa governar, fins al punt que acostumen a no tenir en compte totes les limitacions –en el cas de les Balears, les pressupostàries són un llast enorme– i les complexitats que s’han de gestionar; i c) en gran mesura han interioritzat com a certes les desqualificacions als governs de progrés que la dreta pepera i els seus nombrosíssims aliats mediàtics varen començar a difondre ja des del primer dia de la seva constitució.

Que pugui produir-se una situació de desinformació tan elevada sobre l’obra feta pels governs progressistes i de país té un primer responsable: els mateixos partits i persones que els varen protagonitzar. ¿Com és possible, per exemple, que el PSOE, que els va presidir amb en Francesc Antich, i que té suposadament una maquinària poderosa, no s’hagi dedicat amb insistència a difondre’n les realitzacions mitjançant llibres o documentals o informes? ¿Com és possible que no hi hagi hagut algun periodista o algun historiador progressista que hagi elaborat un relat extens i detallat del que varen decidir, impulsar i fer aquells dos governs? ¿Tal vegada ni tan sols ells –els partits i els integrants dels governs– han tengut uns mínims raonables d’autoestima com per a posar en valor tot el que varen fer? És acomplexament? Inseguretat? Manca d’autoconfiança?

A poc més de dos mesos de les properes eleccions autonòmiques, quan l’expectativa de canvi és ben real, crec oportú aportar arguments a favor de la conveniència i de la utilitat de governs de progrés i de país enfront del caràcter nociu per a la nostra societat que han tengut els executius del PP de Jaume Mates (corrupció generalitzada) i de JR Bauzà (agressivitat compulsiva contra nombrosos col·lectius, foment de la desmallorquinització, degradació programada dels serveis públics). Per afrontar els propers mesos, convendria que els ciutadans d’esquerres i/o de país defugissin les actituds de tiquis-miquis a l’hora d’invocar els dos precedents de 1999 i de 2007, que s’assabentassin amb una mica de detall de tot el que varen fer i, tot seguit, que interioritzassin i transmetessin un cert sentiment d’orgull. En el cicle polític que va de 1999 a 2015 hi ha hagut quatre governs, dos de progressistes i dos del PP. Qualsevol comparació objectiva és del tot favorable als primers. Crec que l’afirmació és ben demostrable amb dades concretes i amb les realitzacions tangibles. La gent progressista n’ha d’estar convençuda, del fet que a les Balears ha quedat demostrat que els governs del seu signe tenen més qualitat democràtica, més utilitat social i més capacitat d’actuació positiva sobre la realitat. Això sí, també és necessari abandonar la creença que els governs progressistes són capaços de fer miracles. I com que no en saben fer, de miracles, en els seus programes electorals haurien d’evitar l’error de prometre’n.

La meva intenció és recordar –fent ús tan sols de la memòria– l’obra feta pel primer govern de progrés. No vull amagar que en som part interessada, en la mesura que en vaig ser membre. Tanmateix, no seria fàcil que fossin contradites les informacions telegràfiques que tot seguit donaré. Són certes i estan documentades. Ara que es parla tant d’impulsar polítiques basades en la cooperació i en la participació, no hauríem d’oblidar la quantitat d’organismes consultius i de control de l’acció del govern, amb la implicació de professionals qualificats i de representants de les entitats de la societat civil, que es varen crear entre el 1999 i el 2003: el Consell Econòmic i Social, el Consell de Formació Professional, el Consell Escolar de les Illes Balears, el Consell Social de la Llengua, l’Institut de la Dona, l’Institut d’Avaluació i Qualitat educativa... En el terreny legislatiu, la majoria parlamentària afí al govern va impulsar l’aprovació d’un nombre molt considerable de lleis, amb la voluntat de construir plenament el nostre sistema autonòmic. L’autogovern va ser defensat en totes les ocasions que va fer falta davant les iniciatives de l’Estat encaminades sistemàticament a reduir l’àmbit competencial balear. I no oblidem la llei electoral paritària del primer pacte de progrés: la igualtat de gènere traduïda en una alternança absoluta a les llistes electorals.

Respecte a les polítiques sectorials concretes, podríem destacar algunes realitzacions de referència. Un gran impuls al transport públic, amb l’ampliació en uns quaranta quilòmetres de la línia de ferrocarril, i amb la creació d’una xarxa universal que combinava el tren i l’autobús; l’obertura o la reforma d’una quantitat important de centres de salut; un increment significatiu del nombre d’habitatges socials construïts; una ampliació ben considerable de la superfície de territori protegit; el suport molt actiu al comerç local i de proximitat; els ajuts a les indústries per augmentar les exportacions, les quals varen créixer de manera notable; l’elaboració i l’aplicació del primer Pla I + D; la creació de l’ecotaxa; la implantació de programes innovadors en el sector agrari; l’elaboració de nombrosos plans estratègics amb l’objectiu de governar des de la planificació i no des de la improvisació del dia a dia; quasi un u per cent del pressupost anual dedicat a la solidaritat amb els països no desenvolupats; la inversió de més de 145 milions d’euros (quasi 25 mil milions de pessetes) en la creació, l’ampliació i la millora dels centres docents públics, afegint a la xarxa pública més de sis-centes noves unitats; la incorporació d’uns 1.400 docents més al sistema escolar, amb l’objectiu de dotar-lo d’una major qualitat i d’una capacitat d’integració més eficient de l’alumnat estranger o amb necessitats educatives especials; la implantació de sis nous estudis i la construcció d’un nou gran edifici a la UIB; la realització d’un programa intensiu dedicat a l’extensió de l’ús del català a tots els nivells (tretze punts més a l’escola, mesures d’acollida per als nouvinguts...); la creació de l’Institut Ramon Llull; el creixement de la projecció cap a l’exterior de la cultura produïda a les Balears. Etcètera, etcètera. Ara, per completar la meva informació, caldria que algú fes un inventari equivalent amb relació al govern del 2007-2011.

Amb una mirada objectiva, és impossible no constatar com en un període de quatre anys –sempre passen volant– es varen fer una quantitat molt considerable de coses. En benefici de l’interès general, sense corrupció, a favor d’un model de país cohesionat i sostenible. De cara a les properes eleccions, caldria contrastar les realitzacions dels governs progressistes i de país amb aquests quatre anys de devastació que ha protagonitzat el PP de JR Bauzà. I que cada ciutadà decideixi lliurement a quin bàndol vol pertànyer.