“Libres e iguales”?

Com és possible que un novel·lista que és capaç de crear uns mons de ficció vivencialment i estructuralment molt complexos pugui ser, alhora, el mascaró de proa d’un manifest polític tan increïblement simplista i fanàtic? Sembla com si aquell Mario Vargas Llosa a qui els electors peruans no volgueren confiar el comandament del seu país s’hagués autoimposat, per rescabalar-se de la seva frustració com a dirigent polític, el deure de posar-se al servei, com a militant entusiasta, de la idea essencialista i mítica de l’Espanya de sempre. En sintonia, és clar, amb les directrius intransigents i guerreres de la FAES.

Del Manifiesto de los libres e iguales, presentat a Madrid el passat dimarts, la primera cosa que sorprèn és que els signants -més o manco els de sempre-, a l’hora de concretar el fet o fets que justifiquen l’afirmació que “España vive un momento crítico”, tan sols n’acabin trobant un, de fet. Segons el seu parer, el moment crític no és perquè hi hagi un nombre molt elevat de casos de corrupció, o perquè la monarquia hagi protagonitzat tants de despropòsits, o perquè el PP i el PSOE varen construir irresponsablement la ficció d’una Espanya primera potència mundial amb tan sols els fonaments tan fràgils del turisme de masses i l’especulació immobiliària, o perquè el poder polític no ha controlat ni impedit els abusos de la banca, o perquè el Tribunal Constitucional sembli la representació d’una sarsuela que fa més plorar que riure, o perquè el govern sigui incapaç de trobar solucions reals als problemes dels desnonaments o dels aturats, o perquè els serveis públics estiguin sotmesos a un procés galopant de degradació, etcètera, etcètera. No, el fet que determina que Espanya visqui un moment crític és exclusivament el procés sobiranista de Catalunya. O sigui, que hi hagi uns quants milions de catalans que vulguin decidir democràticament el seu futur. Que es consideri que l’anada a les urnes és el gran perill del moment és un diagnòstic preocupant. És propi de nacionalistes obsessos la reducció de la realitat a tan sols la qüestió nacional. És evident que els signants del manifest són un exemple de manual del nacionalisme en estat pur. De l’espanyol, és clar.

Cada frase del Manifiesto es mereixeria una postil·la. No disposam, però, d’espai per fer-la. El que sembla evident és que l’objectiu bàsic del seu contingut és llançar un contraatac a la idea -assumida i ratificada per devers un 80% de les forces polítiques catalanes- que “Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà”. Aquesta afirmació respon a una concepció plurinacional d’Espanya i remet a la configuració de caràcter confederal que la va caracteritzar fins a l’inici del segle XVIII: nacions sobiranes que tan sols compartien el mateix rei. Enfront de la consideració de Catalunya com una nació que té existència per ella mateixa, hi ha el model de l’Espanya-nació introduït pels borbons a partir del 1707: l’única nació que hi ha és la castellana, la qual, pel dret de conquesta, adquireix la potestat d’ampliar el seu àmbit a tot el territori de l’Estat.La Constitució de 1978 és hereva i beneficiària d’aquest model borbònic d’estat-nació. La interpretació que en fan en Vargas i Llosa i companyia és molt simple: només hi ha l’Estat-nació i hi ha els ciutadans. Entremig, el desert. A semblança dels jacobins decimonònics, consideren que tan sols són acceptables els ciutadans que s’ajusten a la plantilla de ciutadà que l’Estat-nació i la seva Constitució han determinat que fos l’únic vàlid.

És realment increïble que uns signants tan saberuts ignorin coses tan elementals com les següents: la Constitució actual és l’expressió juridicopolítica del grup nacional castellà dominant; a més dels estats, hi ha les nacions polítiques i les nacions culturals; el nacionalisme banal -o sigui, el que compta amb un Estat propi- és el més nacionalista de tots; que cal distingir entre el nacionalisme imperialista i el d’autodefensa; hi ha una abundant bibliografia actual -sobretot anglosaxona- que és capaç de concebre els fets nacionals com uns assumptes de considerable complexitat; que són diversos i nombrosos els teòrics del liberalisme plurinacional que han fet propostes de conciliació dels drets generals dels ciutadans amb els particulars de les minories nacionals amb l’objectiu de crear un Estat inclusiu i no excloent; que abunda la legislació internacional -especialment de la Unesco-, on es parla amb normalitat de grups lingüístics, de comunitats etnicoculturals, de cultures i d’identitats no estatals... Enfront de l’acceptació de la complexitat cultural i política del món real, que s’ha incrementat amb la mundialització, amb la consegüent necessitat de la gestió democràtica de la diversitat interna de les societats, hi ha el maniqueisme anacrònic dels qui defineixen doctrinàriament l’estat i la nació i que, com a conseqüència, acaben concebent Espanya com “una unidad de destino en lo universal”.

Per cert, en aquest territori meravellós de llibertat i d’igualtat que segons en Vargas i Llosa i companyia existeix per obra i gràcia de l’Espanya-nació constitucional, és evident que hi ha ciutadans que són més lliures i més iguals que els altres. Uns pocs exemples: la Constitució imposa el deure de conèixer el castellà i, en paral·lel, el nega per al català; els valencians no tenen el dret a tenir mitjans de comunicació en la seva llengua ni a escolaritzar-hi molts de milers dels seus infants i adolescents, i l’Estat no els empara; en canvi, aquest mateix Estat, mou el cel i la terra, amb sanció econòmica a la Generalitat inclosa, perquè cinc famílies de Catalunya tenguin una oferta d’ensenyament en castellà; a les Balears, devers un 85% de famílies optaren per l’ensenyament en català i el govern de Bauzà es negà a fer-lo possible; a cada ciutadà balear li correspon un finançament de l’Estat escandalosament inferior al que reben els d’altres comunitats autònomes... En aquesta granja de porcs orwelliana que és Espanya, no hi ha cap dubte que hi ha ciutadans que són més iguals i més lliures que els altres.