Llibres oportuns, governs irresponsables

D’entrada convendria no confondre el sentit de l’oportunitat amb la pràctica de l’oportunisme. Un llibre és oportú quan és capaç de posar a l’abast dels lectors l’oportunitat d’aprofundir en un tema i de poder fer-ho en el moment en què el tema en qüestió té plena actualitat. A les Balears han estat més aviat escassos aquesta mena de llibres. És incomprensible, per exemple, que en el seu moment algun economista o periodista no en dedicàs un a la famosa ecotaxa que va implantar el primer Govern de Progrés. La seva gènesi, el seu contingut, els seus resultats, l’assetjament classista a què la varen sotmetre els grans hotelers i el govern absolutista d’Aznar. O que algun dels principals dirigents dels dos governs balears progressistes no hagi tengut la necessitat d’explicar i de legitimar políticament i socialment les decisions que aquells anys varen prendre i les actuacions consegüents que dugueren a terme. Tampoc no comptam amb el llibre objectiu, ben documentat i analític que expliqui en tots els seus detalls -concentrats i articulats, superant la dispersió inevitable de la informació periodística del dia a dia- la corrupció institucional a gran escala que es va produir durant la legislatura del 2003 al 2007. Una altra mancança: l’anàlisi exhaustiva de la balança fiscal entre l’Estat i les Balears. Des d’una perspectiva històrica de tres segles i, sobretot, amb referència als darrers quaranta anys. Sèries de dades, quantificacions detallades, posicions adoptades per les institucions públiques i per les organitzacions socials, mirades comparatives tant a nivell intraestatal com internacional.

Fora de l’àmbit dels anys més recents, sempre són igualment oportuns els llibres que aprofiten l’aniversari rodó d’un determinat esdeveniment històric per revisar el que en sabem, per ampliar-ne els coneixements que en tenim, per projectar-lo sobre la societat amb la perspectiva que els ciutadans n’adquireixin almanco una informació bàsica. Amb el precedent de la Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà, hi haurà algun altre llibre que expliqui de manera minuciosa els múltiples efectes que la Gran Guerra va tenir sobre les Balears? Es publicaran estudis erudits i divulgatius sobre M. S. Oliver en ocasió del 150è aniversari del seu naixement? Algú farà possible que el juliol del 2015 -data del tercer centenari de l’acabament de la Guerra de Successió a Mallorca- disposem del llibre -o llibres- que expliqui amb rigor documental uns fets que varen representar el nostre sotmetiment institucional, polític, lingüisticocultural i fiscal a la Corona castellanoespanyola? En tots els casos abans esmentats, en invocar la necessitat de l’existència dels llibres oportuns, igualment també estic reclamant productes en tots els altres formats adients per a la transmissió cultural: els reportatges periodístics, els documentals televisius, les exposicions, les pàgines web…

A les acaballes del passat curs escolar va publicar-se un llibre oportú. M’estic referint a Els tentacles de les tenebres. Un govern contra l’escola (Lleonard Muntaner, Editor). Qui n’assumeix l’autoria a la portada és Marcel·lí Guerrero, encara que a la presentació diu que la comparteix amb alguns altres docents. Els materials que s’hi inclouen tenen en gran part el seu origen en el blog Aló, senyora Camps, impulsat per l’Assemblea de Docents. Amb la lectura del llibre podem assabentar-nos amb molt de detall de la successió de malsons que ha patit el nostre sistema escolar al llarg de la legislatura actual. És possible que algú pensi que un llibre fet per una de les dues parts en conflicte de cap de les maneres pot ser mínimament objectiu. No és així, idò. El llibre té una particularitat: sobretot reprodueix la veu de l’adversari. El lector pot fer-se una idea del conflicte molt més a partir de les paraules i dels textos legals que ha generat l’administració, o els governants i diputats del PP, o l’organització antimallorquina que és la inspiradora de les actuacions del president Bauzá i de la consellera Camps, que no de les interpretacions i valoracions que en fa la mateixa Assemblea. No seria fàcil trobar un cas de conflicte en el qual una de les parts doni tant de protagonisme al contrari. Evidentment hi ha una explicació: l’actuació i l’opinió dels enemics de l’educació pública, de qualitat i amb el català com a llengua vehicular bàsica és tan barroera i tan sectària a tots els nivells que simplement posant-la al descobert, amb el subratllat adient, ja es desacredita i perd tota legitimitat.

Els tentacles de les tenebres tracta dels grans temes en què s’ha concretat l’enfrontament entre el PP i la immensa majoria de la comunitat educativa. Hi trobam la crònica i l’anàlisi de la reducció dels pressuposts d’educació, amb la consegüent disminució d’un miler d’ensenyants i la desaparició o minimització de serveis que són necessaris; la maniobra de destrucció del registre culte del català que hi ha darrere la intenció d’imposar llibres de text en mallorquí, menorquí i eivissenc; els expedients als tres directors d’institut de Maó o al de Marratxí com a mesura autoritària i arbitrària que havia de servir per espantar els equips directius amb l’objectiu que acceptassin sotmetre’s a les ordres discrecionals i partidistes de la Conselleria; l’elaboració apressada d’una llei en contra de les quatre barres, un element que, a més del seu inqüestionable ús secular ben documentat, en l’actualitat ocupa almanco tres quartes parts de la superfície de tota la simbologia insular i balear oficial; o l’engany del TIL, presentant-lo de manera populista com una poció màgica que permetrà l’aprenentatge fàcil de l’anglès quan en realitat tan sols és l’arma per reduir el percentatge de l’ús del català com a llengua vehicular. La perla del llibre és l’assaig que ha donat títol al volum. S’hi demostra de sobres el fet següent: “el Govern de José Ramón Bauzá no està executant el seu propi programa educatiu, sinó el del Círculo Balear”.

De la lectura del llibre se’n desprèn una certesa: la irresponsabilitat, l’autoritarisme, l’autoodi, la incompetència i el sectarisme partidista són les úniques pautes que regeixen les actuacions del PP en matèria educativa. Abominable.