El passat diumenge dia 4 va complir-se el 150è aniversari del naixement de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920). Al seu poble natal es va celebrar un acte commemoratiu, promogut per l’Ajuntament. La previsió és que al llarg de l’any se li dediquin cicles de conferències, taules rodones i jornades d’estudi, a Campanet, a Palma i a Barcelona. L’Ajuntament del seu poble, la UIB i l’Institut d’Estudis Catalans -Oliver en va ser un dels vuit membres fundadors- volen que l’efemèride serveixi per aprofundir en el coneixement del personatge i de la seva obra. Així mateix, es publicaran nous volums de les seves Obres completes, represes fa tres anys a partir de la iniciativa conjunta de l’IEC i Lleonard Muntaner Editor.
Les aportacions d’Oliver a la cultura varen ser rellevants en nombrosos àmbits. Fou certament un poeta sense el geni de Costa i d’Alcover, però prou notable, i molt representatiu dels diversos registres de la lírica modernista. Com a narrador, la seva obra fou escassa però té un valor fundacional impagable en la història de la novel·la catalana a Mallorca. Com a historiador, les seves contribucions, tant en referència a Mallorca com a Catalunya, són fites valuoses de la nostra historiografia moderna. Com a periodista, amb una producció abundant, va ser una referència de prestigi en la premsa mallorquina, catalana i espanyola entre el 1890 i el 1920. Primer amb La Almudaina, el gran diari regeneracionista i regionalista illenc d’entre els dos segles, Després amb el Diario de Barcelona. Hi va publicar els articles que va recopilar a Entre dos Españas (1906), una anàlisi molt lúcida d’una Espanya incapaç de sortir del laberint dels seus malsons seculars. Oliver hi fa un diagnòstic que en gran part és encara vàlid avui mateix. Finalment amb La Vanguardia -en va ser el director durant catorze anys- i amb l’ ABC. Ara amb una projecció d’abast estatal. Des d’una posició regeneracionista, de reformisme conservador i de regionalisme que es vol comprometre en la governança de l’Estat, va propugnar l’entesa entre el partit d’Antoni Maura i el catalanisme polític. I també el deslliurament de la societat, i molt especialment dels seus nuclis més dinàmics, de la tutela excessiva, fins a arribar a ser asfixiant, de l’administració estatal. I va invocar la conveniència de la moderació i de l’evolució gradual enfront del risc de les revolucions socials i polítiques viscerals. I va insistir, una vegada i una altra, en la necessitat que Espanya, en la mesura que incloïa realitats nacionals diferents, institucionalitzàs la descentralització politicoadministrativa i el reconeixement dels fets nacionals no castellans, especialment el català. Des d’una consideració pessimista, per tant gens idealitzada, de la condició humana, Oliver mai no va perdre la fe en la capacitat de dignificació de la cultura i en la conveniència de reflexionar sobre la realitat política i social des de l’apriorisme de reconèixer la seva complexitat. Com a crític literari, va ser el primer estudiós del moviment de la Renaixença a Mallorca i igualment de molts dels seus principals protagonistes.
Podem considerar que Oliver va contribuir decisivament a la creació de la Mallorca moderna sobretot per les aportacions que va fer en tres àmbits concrets. Ell va personificar primer que ningú el model d’intel·lectual que s’havia anat configurant a Europa a les darreries del segle XIX. Fent ús de la premsa, amb una formació humanística integral, combinant la creació literària amb l’article d’opinió política, va ser una veu crítica i alhora propositiva i tengué la voluntat d’intervenir sobre el funcionament de la societat. Oliver és el punt de partida d’una nissaga que també compta amb Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Guillem Forteza, Joan Estelrich, Josep M. Llompart, Josep Melià i Baltasar Porcel.
Oliver va ser el primer que va concebre -a Cosecha periodística (1891)- el projecte de creació a Mallorca d’una indústria turística. El turisme concebut alhora com una alternativa econòmica -l’illa al voltant de 1890 patia una situació de crisi molt greu- i també com un mitjà per a la modernització dels costums socials. Aquella Mallorca que era “una antologia de paisatges”, exòtica i a la vegada pròxima al continent, podia ser un destí atractiu per a les burgesies urbanes europees que ja havien incorporat els viatges als seus usos i costums. Calia millorar les comunicacions -amb el continent i a l’interior de l’illa-, disposar d’un hotel que fos tan confortable com els de París i crear una entitat dedicada a promoure la captació de turistes. El somni d’Oliver va començar a fer-se realitat amb la inauguració del Gran Hotel (1903) i la creació del Foment de Turisme (1905).
Oliver va ser també el primer teòric del mallorquinisme polític. Mallorca concebuda com una realitat nacional històrica dotada d’uns elements identitaris diferenciats dels de Castella i compartits amb les altres terres de llengua catalana. La defensa dels interessos polítics i econòmics dels mallorquins havia de ser la prioritat per a les organitzacions polítiques i per a les entitats socials i econòmiques que estaven implantades a l’illa. A La cuestión regional (1899) va formular la demanda d’un règim d’autonomia política en el marc d’un Estat que assumís la seva pluralitat nacional. Més enllà que el mallorquinisme polític mai no hagi aconseguit l’hegemonia electoral i institucional, la seva existència ha estat d’una fecunditat indiscutible: motor de l’afirmació de la identitat col·lectiva, impulsor d’un moviment cultural en català de considerable categoria, baluard d’autodefensa contra tantes i tantes estratègies que han pretès la definitiva provincianització de l’illa.
Per tot això, Oliver ha de ser considerat uns dels grans mallorquins de la història. I també un dels creadors més decisius de la Mallorca moderna.
