Al llarg dels darrers anys, s’ha produït una evident i justificable pèrdua de legitimitat social del sistema polític i institucional. Per múltiples raons: els molt nombrosos casos de corrupció, les inversions públiques que es varen fer en projectes faraònics gens justificables, el gens dissimulat concubinatge dels dos partits que es van alternant en la gestió del règim amb els sectors financers més poderosos, les conseqüències econòmiques i socials nefastes derivades de la grandeur nacionalista que promogueren Aznar i Zapatero, el mur de contenció pactat entre el PP i el PSOE per evitar el dret de decidir dels ciutadans ja sigui respecte a la monarquia o a la sobirania de Catalunya, el menyspreu agressiu del govern Bauzá dels plantejaments sensats i molt majoritaris de la comunitat educativa, i etcètera, etcètera. En un context semblant, les actituds crítiques dels ciutadans són del tot necessàries i socialment tenen una gran utilitat terapèutica. Cal afavorir que es manifestin i que circulin per tot arreu amb la màxima intensitat i extensió.
Tanmateix, també convendria que s’adoptassin una sèrie de mesures cautelars a l’hora de llançar-se a la piscina de les valoracions crítiques. I la primera de totes hauria de ser la d’evitar les generalitzacions. Els darrers temps ha estat ben habitual sentir “tots els polítics són iguals”, o “els polítics no volen escoltar”, o “els qui es dediquen a la política és perquè volen fer calaix”. Un ciutadà que redueixi la seva participació crítica en el debat públic a frases d’aquest nivell en cap cas contribuirà a dignificar i a regenerar l’acció política. Sempre cal personalitzar les acusacions en noms concrets i en organitzacions concretes. Fer-ho així és un deure moral. És una injustícia de grans magnituds ignorar que hi ha organitzacions i una immensa majoria de polítics que no són corruptes, que hi ha partits que mai no han estat afavorits amb la condonació dels préstecs que tenien amb determinats bancs o caixes ni han col·locat els seus exdirigents en els consells d’administració de grans empreses, que són multitud els càrrecs electes que han concebut l’exercici de la seva funció com un acte altruista de servei a la comunitat. Les misèries de la política en bona mesura són semblants a les que amb freqüència també es poden localitzar en els ciutadans i en les organitzacions civils. La regeneració de l’activitat política no és factible sense una paral·lela regeneració moral i ideològica dels ciutadans, els quals amb els seus vots o amb el seu absentisme són els que acaben determinant que a les institucions hi hagi una mena o altra de càrrecs electes. Que la corrupció del PP durant la legislatura del 2003 al 2007 no hagi estat a posteriori castigada electoralment és una responsabilitat de desenes de milers de ciutadans i no d’això que pomposament anomenam sistema polític.
En el marc d’aquesta mena de necessària refundació de tot plegat, hauríem d’anar una mica alerta a no declarar obsolet tot allò que ja té un temps llarg d’existència i, alhora, a no deixar-nos enlluernar ingènuament davant unes altres propostes que s’autopresenten com a suposadament noves i més democràtiques. De partits polítics que habitualment han fet congressos assemblearis i que en general han funcionat mitjançant òrgans de direcció oberts a tota la militància, fins i tot als simpatitzants, a Mallorca n’hi ha algun cas. En concret, l’històric PSM o, d’ençà d’uns anys, MÉS per Mallorca. La fórmula de les primàries ja fa una partida d’anys que també va ser incorporada per alguns partits polítics, illencs i estatals. I la veritat és que els seus resultats no han estat per a fer repicar les campanes. El que a mi em sembla al·lucinant és que es pugui arribar a una situació en què es consideri que un ciutadà contribueix més a la regeneració de la política si s’inscriu per a votar en unes primàries obertes que han de servir per a triar el candidat d’un partit a les autonòmiques del 2015 que els mateixos afiliats del partit en qüestió. Vull dir que, segons el meu parer, els 2.300 afiliats del PSIB-PSOE, amb la seva militància continuada, encara que probablement sigui de poca intensitat, mereixen una major valoració cívica que aquells deu mil ciutadans que simplement es comprometeren un dia puntual emetent el seu vot en un acte que en el fons tenia el morbo d’una competició esportiva. El problema de fons és el següent: com així del centenar i mig de milers de votants que en determinades eleccions ha tengut el PSOE balear n’hi ha tan sols una ínfima minoria que s’ha volgut comprometre amb continuïtat amb el partit de la seva preferència?
Els partits polítics són evidentment organitzacions molt millorables. Amb freqüència se’n malparla dient que són un cau de mediocres i que tenen uns dirigents amb escassa formació. És una llàstima que tots aquells ciutadans que són tan crítics amb els partits no tenguin la generositat de voler aportar-los els seus coneixements i la seva suposada qualificació professional. Tal vegada han sospesat, malgrat que puguin tenir una actitud d’implicació en els assumptes públics, que de la militància més aviat en trauran inconvenients professionals i un nul prestigi social? A partir de la consideració que els partits polítics són imprescindibles en un sistema democràtic, el que caldria és que s’hi implicàs la flor i nata dels ciutadans, que hi hagués un procés constant de formació de la militància, que hi hagués processos de selecció dels millors per a l’ocupació dels càrrecs interns o externs, que la transparència i la participació en les decisions fossin les pràctiques habituals de funcionament, que la voluntat de treballar per l’interès general fos l’únic mòbil que justificàs l’acció política, que la primera prioritat fos l’establiment de vincles directes amb els ciutadans i amb les entitats de la societat civil, que retre comptes periòdicament de les responsabilitats exercides fos un deure indefugible. Ben segur que de l’aplicació d’aquestes pautes se’n derivaria una regeneració vertadera.
