OPINIÓ

Quinze dies després

Quinze dies després de les eleccions, quan encara no s’ha produït el desenllaç de les negociacions entre les diferents forces progressistes, no és fàcil renunciar a l’oportunitat de fer partícips els lectors de les percepcions i de les opinions pròpies respecte als resultats del passat 24 de maig.

La primera constatació és que l’índex de participació ha estat molt semblant al del 2011, al voltant del 60%. Això significa que la suposada major voluntat dels ciutadans d’implicar-se en l’activitat política no ha quedat demostrada en els termes de creixement que anunciaven les previsions. Possiblement el que ha succeït és que aquesta vegada han deixat de votar un bon nombre d’aquells electors que fa quatre anys havien donat suport al PP de Rajoy i Bauzá. I, contràriament, han anat a votar una part dels abstencionistes del 2011, especialment els joves, que aquesta legislatura s’han sentit, d’una banda, agredits i estafats –corrupció, autoritarisme governamental, absoluta manca d’oportunitats a tots els nivells– i, de l’altra, perquè han estat estimulats a incorporar-se a accions de mobilització social dins les quals han acabat trobant el valor d’utilitat del seu vot.

La derrota del Partit Popular balear ha estat espectacular. D’una mitjana de devers un 43% de suport electoral els darrers vint-i-cinc anys, ha passat a un 28,51%. Si fossin sensats, en traurien una lliçó. Una part dels seus votants tants d’anys captius han començat a emancipar-se. El nostre país ja té unes classes mitjanes i una població amb un gruix de formació escolar suficient com perquè els ciutadans ja no actuïn com aquells xotets de cordeta que en el passat sempre acabaven acotant el cap davant la voluntat dels seus senyors. A més, dia 24 va demostrar-se que una societat moderna ja no admet que de les majories absolutes parlamentàries se’n derivi la legitimitat de governar amb autoritarisme castrense. La nit del passat 24, JR Bauzá va tenir una ocasió d’or per a fer un acte de dignitat, el primer que hauria protagonitzat d’ençà que es va convertir en president d’aquestes Illes Balears que ell està obsessionat a convertir en una província més de Castella. Aquesta vegada, però, també va demostrar que ell i la dignitat són incompatibles. Per això, en lloc de dimitir, va començar a embolicar la troca amb la intenció de sobreviure tant de temps com pugui i en la millor situació personal possible.

La fatalitat històrica que concebia les Balears com un país que inevitablement era de dretes també ha quedat desmuntada. A hores d’ara, i des de fa uns vint anys, els eixos centredreta i centreesquerra es troben molt equilibrats. I aquesta vegada fins i tot el plat de la balança s’ha decantat cap a l’esquerra: PSOE, MÉS per Mallorca i per Menorca, Podem i G x F + PSIB sumen seixanta-quatre mil vots més (un 15%) que el PP i Ciudadanos. I ara el vot progressista també ja es produeix amb normalitat a la part forana de Mallorca i a totes les illes, havent-se superat de fet la suposició –circulava en el primer tram del postfranquisme– que les opcions d’esquerres únicament triomfaven en els llocs on hi havia una forta base social d’origen immigratori. A hores d’ara, a qualsevol indret de les Balears les opcions de progrés poden assolir la majoria social si hi ha organitzacions eficients que treballin per a fer-ho possible. Simplement es tracta de fer entendre a la majoria social quins són els seus interessos objectius i quins poden ser els partits que millor podran gestionar-los. Repassem els resultats dels pobles, un a un, i veurem que per tot arreu els canvis en sentit de progrés gairebé sempre acaben essent viables. Amb tota premeditació, no he situat El Pi dins l’eix del centredreta. Segons el meu parer, el seu component de partit autòcton, i per això a la força compromès amb una sèrie de reivindicacions que necessàriament han de ser inherents a la seva naturalesa (la defensa de la llengua i la cultura pròpies, una relació fiscal amb l’Estat que sigui justa, la priorització de l’autogovern, el suport a l’economia de proximitat, etc.) fan que ni automàticament ni inevitablement hagi de ser ficat dins el sac de la dreta convencional.

El vot autòcton, el dels partits que no són franquícies estatals amb control madrileny, varen experimentar un creixement ben considerable el passat dia 24. Al Parlament, els ha faltat ben poc per arribar als cent mil vots, amb un 23,32%. És una notícia excel·lent que en un moment de recomposició del mapa electoral arreu de l’Estat i a cada un dels seus territoris politicoadministratius la tendència no hagi estat cap a la uniformització i la centralització electoral, sinó cap a la diversificació i la sobiranització. Aquest ha estat el cas del vot autonòmic a les Balears, al País Valencià i a Navarra. En unes Illes Balears on el provincianisme i el sucursalisme electorals havien estat la tendència històrica en règim de monopoli, és una mena de miracle polític que el sobiranisme i el regionalisme/nacionalisme hagin assolit quasi un 25% dels suports electorals. I això en un context de grans transformacions demogràfiques i quan el nacionalisme espanyol més intransigent bombardeja dia a dia el pensament dels nostres ciutadans. L’èxit de MÉS per Mallorca i per Menorca s’ha concretat en un augment notable del nombre de vots (25.596) i de diputats (4), però sobretot es fa més evident quan el relacionam amb la sèrie de factors i dades següents: a) l’aparició de Podemos, amb tota l’orquestra mediàtica que l’ha acompanyat, no ha impedit el creixement de MÉS, encara que és probable que hagi evitat que encara fos major; b) MÉS supera en vots Podemos per tot arreu, amb l’excepció d’Eivissa; c) a la part forana de Mallorca, MÉS ha tengut més vots que el PSOE al Parlament i al Consell; d) en el conjunt de Mallorca, en vots al Parlament, el PSOE tan sols treu a MÉS un avantatge de tres mil cinc-cents vots. A les municipals de Palma, MÉS és la tercera força i es queda a un regidor i a uns cinc mil vots del PSOE. Quant a El Pi, ha estat una bona notícia la seva entrada al Parlament, però sembla evident que no ha aprofitat gaire l’esfondrament del PP, ja que el nombre de vots que ha obtingut tan sols és superior en uns set mil als que aconseguiren el 2011 la Lliga i CxI per separat.
Els resultats de fa quinze dies també determinaren una distribució molt més equilibrada dels vots d’esquerres. El PSOE té un percentatge de suport al Parlament que tan sols és superior un 3,60 al de MÉS i un 4,26 al de Podemos. I els vots de MÉS –Mallorca i Menorca–, i Podemos superen en quaranta-set mil els del PSOE. És evident que l’objectiu estratègic de monopolitzar el vot d’esquerres és un somni del PSOE que va estar a punt de complir-se els anys vuitanta, però que ja sembla definitivament inviable per al proper cicle polític. És arribada l’hora de les actituds cooperatives, des de la igualtat, deixant de banda qualsevol temptació d’hegemonia, l’absència de la qual molt manco encara hauria de servir per alimentar un absurd ressentiment.

Etiquetes