Els conceptes vertebrar i cohesionar són ben habituals en el debat polític i social d'avui en dia. Gairebé sempre acostumen a tenir un sentit positiu, fins al punt que s'han convertit en uns mots que formen part del repertori lingüístic dels discursos de les bones intencions públiques. Fa unes tres setmanes, en ocasió de l'arribada de l'AVE a Alacant, tant el príncep Felip com Mariano Rajoy presentaren el succés com una fita molt important en la mesura que contribuïa a reforçar la cohesió i la vertebració d'Espanya. L'assoliment d'un objectiu que és considerat superior -un territori compactat des de i a conveniència de Madrid i l'Espanya castellana- converteix en justificable el gran cost d'una infraestructura que tan sols servirà perquè una quantitat limitada de madrilenys puguin arribar els caps de setmana amb facilitat al seu lloc d'estiueig. Alacant, i cada una de les capitals de província, a un màxim de tres hores de distància de la capital de l'Estat: aquest va ser un dels grans objectius dels governs d'Aznar. És, igualment, un projecte compartit per tot el nacionalisme espanyol, el polític i el mediàtic. I si la creació de la segona xarxa d'AVE més extensa del món produeix uns dèficits anuals desorbitats i si, a més, contribueix ben poc al desenvolupament de l'economia productiva, són fets sense gaire importància perquè aconseguir un objectiu polític tan absolutament "beneficiós" -cosir amb fils irromplibles l'estat-nació concebut com a centralitzat i uniforme- justifica el malbaratament de tants de recursos.
Com ha anat succeint d'ençà de la meitat del segle XIX, és la lògica del projecte polític del nacionalisme castellanoespanyol i no la lògica de les necessitats de l'economia productiva el fet que determina la configuració absolutament radial i centralitzada de la xarxa de transports. Es tracta de crear una situació en què tot el territori sigui dependent de la capital de l'Estat. Sobretot que les elits polítiques, econòmiques i culturals disperses per la Península i les "islas adyacentes" hagin d'estar a la força vinculades a Madrid per satisfer les necessitats operatives de les seves activitats. És el model d'estat a la francesa que l'economista Germà Bel va sintetitzar en el títol d'un llibre de lectura imprescindible: Espanya, capital París.
Més enllà de la seva condició de termes políticament correctes, la gestió dels conceptes vertebrar i cohesionar és tanmateix profundament ideològica i política i sempre va lligada a models de societat i d'estructura d'estat. Ho direm sense subterfugis: vertebrar i cohesionar en un determinat sentit gairebé sempre implica desvertebrar i descohesionar en un altre. Un exemple: el nacionalisme espanyol ha endarrerit el projecte del corredor mediterrani de l'AVE amb una triple voluntat: a) afeblir la capacitat de competivitat de l'economia mediterrània enfront del pol economicofinancer madrileny; b) dificultar l'articulació natural i pragmàtica entre el País Valencià i Catalunya; i c) no afavorir les potencialitats de l'economia catalana d'incrementar la seva connexió amb Europa, amb la consegüent emancipació progressiva de la dependència del mercat espanyol que se n'hauria derivat.
També en el terreny de les llengües es planteja la dialèctica de la cohesió i la descohesió. L'Estat, que té el deure constitucional de protegir-les igualment a totes, es mostra indiferent davant les decisions dels governs aragonès o valencià de fer befa de la ciència filològica a l'hora d'anomenar LAPAO el català d'Aragó o d'atribuir uns orígens íbers a la llengua que va ser implantada al País Valencià a partir de la conquesta de Jaume I. I tampoc no emprèn cap tipus d'actuació per garantir que el govern valencià satisfaci la demanda d'uns cent mil pares perquè els seus fills siguin escolaritzats en català. Contràriament, aquest mateix Estat, suposadament de tots, mou el cel i la terra, políticament i judicialment, perquè unes poques dotzenes de pares puguin escolaritzar els seus fills en castellà a Catalunya. Quina és l'explicació de tot plegat? El nacionalisme espanyolista fa del castellà el principal instrument de cohesió i vertebració, per això li concedeix la prerrogativa constitucional de ser l'única llengua amb nom propi i amb estatus d'obligatorietat i també el privilegi de mantenir la condició de llengua preferent i imprescindible fins i tot en aquells territoris dels quals no n'és llengua pròpia.
En paral·lel, aquest mateix nacionalisme d'estat, de vegades amb la complicitat servil dels governants autòctons, afavoreix la descohesió interna de les comunitats lingüístiques no castellanes amb tot un seguit de mesures ben programades. A les Balears, per exemple, eliminant el requisit de conèixer la llengua pròpia dels illencs per accedir a la funció pública, negant al català la condició de llengua vehicular predominant en l'ensenyament, o no considerant que el català ha de ser llengua d'acollida de la immigració i, en conseqüència, la que ha de permetre la intercomunicació entre els nous ciutadans de procedències tan diverses. Aquesta és la política lingüística del PP estatal i balear: convertir en prescindibles les llengües no castellanes dins el seu propi territori històric per tal que cap d'elles no pugui qüestionar el monopoli que han atorgat al castellà com a únic instrument de cohesió de la societat.
