Opinió 20/03/2014

Les ànimes del PSIB-PSOE

i
Damià Pons
4 min

T ots els partits polítics que aconsegueixen un suport electoral més o menys considerable tenen a la força unes quantes ànimes. Anomenau-les corrents, o tendències, o sectors, o faccions. Idò bé, sembla que hi ha alguna gent dins el PSIB-PSOE que no tan sols aspira a reduir la diversitat de missatges de la seva organització sinó que, a més a més, està convençuda que d’aquesta reducció se’n derivaria el creixement social i electoral del partit. M’estic referint al corrent d’opinió que considera que la causa que el socialisme estatal a les Balears no sigui majoritari és perquè ha comès el pecat abominable de ser nacionalista (nacionalista mallorquí, en aquest cas) i perquè, com a conseqüència, ha pretès assemblar-se al PSM. Aquest corrent pareix que creu en l’existència d’un PSOE etnicista que amb tota seguretat rebria el vot dels immigrats en el cas que no fes manifestacions, per exemple, a favor de l’ensenyament en català o no estigués en contra de la prohibició legislativa dels símbols històrics mallorquins. Quins són aquests immigrats? Les Balears a hores d’ara són una societat de composició molt més complexa que la d’aquella època passada en què la societat podia dividir-se entre els autòctons de tota la vida i els castellans peninsulars encara en fase d’arribada i en un estat socioeconòmic ben precari.

La veritat és que la percepció del PSIB-PSOE com un partit nacionalista mallorquí que s’assembla al PSM és un acte de molta imaginació creativa, el qual només pot fonamentar-se en una manca absoluta d’informació o en unes intencions no gaire confessables. La llista de les diferències entre ambdós partits podria acabar essent molt llarga. El PSOE balear ha viscut i viu ben acomodat a l’Espanya constitucional d’hegemonia castellana i d’organització jeràrquicament radial. Durant els seus llargs períodes de majoria absoluta, mai el PSOE no volgué fer les passes necessàries per a institucionalitzar el reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural interna de l’Estat. Del federalisme únicament en parla, a manera de tallafoc retòric, en el moment en què el model de l’estat autonòmic ja és percebut com una estafa inaguantable per una Catalunya majoritàriament sobiranista. L’espoli fiscal estructural que pateixen les Balears mai no ha estat objecte de la denúncia pública i contundent del PSIB. El PSM, en canvi, és un partit que considera les Balears un subjecte polític de ple dret i, en conseqüència, en rebutja la subordinació a l’Estat, en els terrenys de l’articulació política, del finançament i de la identitat lingüística i cultural. Una prova de la distància que hi ha entre els dos partits són les intervencions que en Pere Sampol va fer al Senat (2007-2011) i les que han anat fent, més aviat han deixat de fer, els diputats i senadors del PSIB al llarg dels darrers trenta anys. El nacionalisme castellanoespanyol del PSIB està amarat com a molt d’un cert regionalisme mallorquí. Estic parlant de l’organització, no de les possibles conviccions particulars, en un o altre sentit, d’alguns dels seus membres.

Evidentment, més enllà de les seves diferències de base, el PSIB i el PSM tenen nombroses coincidències, també amb graduacions diferents, per exemple en matèria social, territorial o educativa. Sobretot en tenen una de molt rellevant, de coincidència: la necessitat urgent de formar una majoria parlamentària alternativa a la del PP que faci possible que les Balears tenguin un govern que deixi de maltractar la democràcia, la cohesió social, l’escola, els serveis públics, el territori i la identitat primigènia del nostre país pluriinsular.

Un PSIB que tengui sentit de la realitat i que faci política amb pragmatisme no pot deixar de tenir en compte algunes evidències: les Balears no són com un territori castellà qualsevol, hi ha ben arrelada una prestigiosa tradició cultural d’identitat catalana, hi ha una societat civil densa i ben organitzada que és capaç de mobilitzar-se en defensa de la nostra personalitat històrica.

Tal vegada els partidaris d’un PSOE desmallorquinitzat propugnen que el seu partit deixi de competir electoralment per aconseguir l’adhesió d’aquells votants, entre deu i vint mil, que van oscil·lant entre el seu partit i el PSM segons quina sigui la naturalesa o el moment de la convocatòria electoral? Tal vegada pensen que el PSIB es pot permetre el luxe de desatendre els plantejaments i les reivindicacions d’aquells cent mil illencs que el 29 de setembre de l’any passat ompliren els carrers de les nostres capitals? No els convendria plantejar-se si no podria ser cert que el suport d’aquells que no anaren a la manifestació ja el podran aconseguir a través dels fets i dels missatges televisius que els seus líders estatals fan arribar cada dia a totes les cases i que, contràriament, a l’adhesió dels ciutadans socialment mobilitzats tan sols podran aspirar a guanyar-la si són capaços d’assumir gran part de les seves demandes, una part substancial de les quals ja passen pel compromís amb una mallorquinitat exigent i irrenunciable?

Ben segur que el PSIB-PSOE s’estimaria més no haver de tenir la competència política i electoral del PSM, a partir d’ara de MÉS per Mallorca. Igualment és possible que el PSM pugui pensar que li convendria més un socialisme estatal més obertament castellanista, perquè d’aquesta manera podria atreure envers ell alguns sectors del PSIB. Tanmateix, la pregunta que ens hauríem de fer és la següent: què és més convenient per al nostre país? Jo no en tenc cap dubte: uns partits propis amb el màxim suport social possible i que els partits d’àmbit estatal estiguin al màxim d’adaptats a la nostra realitat i al servei dels interessos generals de les Balears.

stats