“Una gran nación”

El descrèdit generalitzat de les institucions públiques i d’una gran part dels seus gestors, el procés sobiranista català, la bancarrota provisional del bipartidisme PP-PSOE, amb manco d’un 50% dels sufragis a les passades eleccions europees -tot això en el marc d’una crisi econòmica i d’un malestar social de grans magnituds-, feien inevitable que en un o altre moment els principals poders de l’Estat creguessin necessari impulsar algun tipus de maniobra per tal de reorientar la nau cap a una situació manco convulsa. L’abdicació del rei Joan Carles i l’entronització de Felip VI responen a aquest objectiu. Es tractaria de crear la sensació que comença un període nou, que el sistema ha fet una bona bugada, que hi ha la voluntat d’afrontar el futur amb una nova actitud i des d’una mirada generacional encara no desacreditada. Tanmateix, com podrà ser exitosa una operació de regeneració democràtica d’aquestes característiques si es fonamenta en la negació del dret a decidir dels ciutadans, sigui amb referència al binomi monarquia o república o respecte al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i si, a més a més, aquesta vegada de la renovació del pacte constitucional també se’n desentenen CiU i el PNB, l’esquerra estatal de tradició comunista i l’esquerra nacional gallega, basca, catalana i valenciana? Igualment, tampoc no en volen saber res de res el sobiranisme balear i aquesta força emergent -Podemos- que fa tot just quinze dies va arreplegar més d’un milió dos-cents mil vots a les eleccions europees.

Així mateix, com podrà ser creïble una operació de redreçament de l’Estat si els seus portaveus de rang més alt aquesta setmana ja han repetit els tòpics del nacionalisme espanyol de sempre? El rei, amb una actitud autocomplaent de justificació impossible des d’una perspectiva històrica rigorosa, ha afirmat que Espanya és “una gran nación”. No anam bé. Qui vulgui contribuir a construir un futur col·lectiu millor necessàriament hauria de saber -i, tot seguit, hauria d’actuar en conseqüència- que la història d’Espanya té ben pocs moments de glòria i un caramull enorme de fets i de períodes molt lamentables. La lleugeresa de l’afirmació del rei tan sols pot explicar-se des d’una mirada fonamentada en el nacionalcatolicisme i en els interessos de la minoria aristocràtica (abans de sang, ara també financera) i de la casta politicofuncionarial que secularment han controlat els poders de l’Estat.

L’ADN de l’Espanya de sempre és l’autorecreació constant del seu passat en clau mítica i apoteòsica i, en paral·lel, la ignorància dels fets vertaders i comprovables que haurien de ser objecte d’un oblit pietós o d’una rectificació contundent. Els regeneracionistes de finals del XIX ja varen denunciar aquest mal endèmic. L’ Oda a Espanya de Joan Maragall n’és un exemple. L’autoemmirallament i l’autoglorificació com a placebo per a ignorar tota una sèrie de situacions i de comportaments certament ben poc exemplars que són característics dels darrers tres-cents anys: la incapacitat d’assumir la diversitat (la religiosa, la nacional i la lingüisticocultural), la intransigència agressiva davant la dissidència, la no-realització de la revolució liberal burgesa en el moment històric que corresponia, el no-qüestionament dels privilegis seculars de l’aristocràcia i de l’Església, la inexistència d’un procés generalitzat d’industrialització, una monarquia escassament modèlica, un bon nombre de ‘pronunciamientos’ militars, la connivència desvergonyida entre el poder econòmic i el polític, el desinterès absolut per l’educació i la cultura i pel progrés tecnològic i científic, l’acarnissament d’almenys cinc guerres civils i de dues dictadures, l’arribada molt tardana a uns paràmetres de benestar social homologables a la mitjana europea...

Una gran nació? Puc entendre que ha de ser un objectiu dels poders públics el foment de l’autoestima col·lectiva. Ara bé, si el seu foment es basa en la irrealitat i en el xovinisme, l’efecte que a la força se’n deriva és l’autocomplaença injustificada i la supèrbia. I també, i això encara és molt més greu, una total manca d’autocrítica i, com a conseqüència, una total incapacitat de rectificació de totes les situacions que són clarament i objectivament negatives. La primera passa que haurien de fer els qui pretenen la regeneració d’Espanya és fer un examen de consciència molt a fons. Posar-la davant el mirall i deixar que es contemplàs llargament i sense pietat.

L’imminent Felip VI també ha fet aquesta setmana una aportació al repertori de tòpics del nacionalisme espanyol. Ens ha recordat que la ‘gran nación’ esmentada pel seu pare ‘té les seves arrels en una història mil·lenària’. Idò no. L’Espanya-nació, concebuda com a realitat historicopolítica i no com a mite, no és en cap cas la continuïtat històrica de la Hispània romana o de l’època visigòtica o de l’Edat Mitjana cristiana. En realitat és el resultat de l’expansió de l’Estat castellà, als inicis del segle XVIII, sobre els territoris de llengua catalana, que varen començar a ser objecte d’un procés d’assimilació imposada. Des de fa tres-cents anys, Espanya ja és un únic estat -els dos segles anteriors hi havia estats diferents que compartien el mateix rei-, però la seva naturalesa profunda era i continua essent plurinacional. Tan mil·lenària és la nació castellanoespanyola com la catalana: ambdues són realitats nascudes, diferenciades i en paral·lel, en l’època de la fundació de l’Europa que encara perviu.

La regeneració d’Espanya exigeix deixar de banda la versió mítica de la seva història i afrontar el futur amb modèstia, amb sentit de la realitat, amb una actitud molt autocrítica i amb un respecte absolut a l’exercici integral de la democràcia.