La supèrbia dels nouvinguts

El comportament electoral de la immensa majoria dels ciutadans no acostuma a ser gaire complex. Vull dir que no sol fonamentar-se en una anàlisi detallada dels programes electorals ni tampoc en la valoració crítica i ben informada de les actuacions que hagin pogut desenvolupar durant els anys anteriors els diferents partits polítics, ja fos des del govern o des de l’oposició. De costum, les decisions dels electors responen a estímuls i a intuïcions més aviat primaris. Sol ser més una qüestió d’olfacte que de reflexió documentada. És possible que el benvolgut sufragi universal faci inevitable que sigui així. A més, és evident que l’instint, la intuïció o l’olfacte també poden encertar-la. En la política estatal, és raonable pensar que els ciutadans no s’equivocaren quan a les primeres eleccions del postfranquisme donaren l’hegemonia de l’esquerra a la socialdemocràcia, o quan el 1982 identificaren en l’oferta de canvi proposada pel PSOE l’oportunitat de tancar definitivament el període franquista, o quan decidiren castigar la prepotència mentidera d’Aznar convertint en guanyador Zapatero, o quan enviaren el PSOE a l’oposició per a penalitzar la lleugeresa i incompetència del seu president de govern. Prescindiré d’aquelles altres vegades en què és molt difícil deixar de pensar que tan sols pot haver estat el desencert absolut el que ha determinat la decisió dels ciutadans: la catàstrofe dels governs de Matas i de Bauzà n’és la millor prova.

A hores d’ara, arreu de l’Estat s’està manifestant amb molta força una actitud política (Podemos pretén monopolitzar-la) que és ben comprensible i justificada tenint en compte els fets que han succeït els darrers anys. Tanmateix, aquesta actitud, sobretot instintiva, sembla que no és gaire capaç de destriar el gra de la palla a l’hora d’analitzar els responsables de la nefasta situació d’ara mateix. Em sembla del tot lògic que un gran nombre de ciutadans hagin interioritzat un sentiment de greuge i un fort malestar davant els principals gestors d’un sistema polític que ha fet malbé els recursos públics, que s’ha equivocat a l’hora de prendre les grans decisions (l’impuls irresponsable de la bombolla immobiliària, el dret de cuixa per al poder financer) i que, per afegitó, els ha deixat personalment desemparats en qüestions bàsiques (treball, habitatge, educació, sanitat). Els ciutadans tenen tota la legitimitat del món per a estar emprenyats i per a tenir un saludable esperit de venjança. Ara bé, convendria que l’instint o l’olfacte dels ciutadans no s’equivocàs del tot a l’hora de repartir les responsabilitats. No s’hi val aprofitar el descrèdit merescut dels qui han exercit alternativament de propietaris del règim nascut amb la Constitució de 1978 (PP i PSOE) per a desqualificar totes les organitzacions polítiques, també aquelles que els darrers trenta-cinc anys han qüestionat frontalment el monopoli del bipartidisme, que no han participat en el joc de les portes giratòries ni s’han beneficiat de les complicitats amb els poders econòmics i que, a més a més, han concebut i practicat la política des de l’obertura a la societat i des del foment actiu de la participació, dels afiliats i dels ciutadans en general. Haver-se arromangat i haver treballat amb continuïtat perquè estigués reglamentada la participació ciutadana a les institucions, perquè es dedicassin els recursos necessaris a les qüestions socials, perquè es protegís el territori, perquè l’educació i la sanitat fossin considerats sectors prioritaris, perquè la llengua i la cultura pròpies del nostre país assolissin un estatut de normalitat, perquè l’interès general fos l’única motivació de l’acció política, les organitzacions que tenen un currículum d’aquestes característiques (estic pensant, per exemple, en les que s’aixopluguen sota les sigles de MÉS o del Compromís valencià), en cap cas haurien de rebre la desqualificació dels ciutadans emprenyats, ans al contrari, haurien de tenir-ne un suport explícit. Ficar dins el mateix sac tots els partits polítics de llarg recorregut és una injustícia imperdonable. Un cas de nul rigor analític.

I de vegades sembla que els promotors de Podemos juguen aquesta carta. La necessitat que tenen de consolidar uns bons nivells d’implantació els fa ser molt poc respectuosos amb aquelles organitzacions que des de fa dècades han anat fent, més o menys, allò que ara ells presenten com la proposta fundacional d’un nou règim. Al nou règim ja s’ha esforçat -i molt- per a fer-lo realitat aquell sobiranisme d’esquerres que no va votar la Constitució, que ha batallat sense descans contra les polítiques depredadores i despersonalitzadores del PP balear i valencià, que ha defensat a les institucions i al carrer els drets nacionals i els drets socials dels ciutadans.

He de dir que m’alegra que darrerament siguin tants els ciutadans que hagin descobert que tenen voluntat d’implicar-se en l’activitat política. És una llàstima que ja des de molt abans no haguessin decidit posar la seva energia cívica i política al servei de les causes -evitar les males polítiques del bipartidisme estatal i de les males pràctiques dels corruptes i dels especuladors- que determinats partits i entitats civils, amb una gran escassesa de recursos humans i econòmics, ja havien convertit en el seu objectiu de lluita. Tenc la impressió que una gran part dels adherits de Podemos tenen uns nivells de vinculació molt escassos amb els seus entorns més pròxims i amb els elements més substancials de la nostra personalitat nacional. Estan empadronats a Son Rapinya o a Sant Josep, a Maó o a Magaluf, a Manacor o es Fortí, però sobretot viuen en la realitat construïda pel món mediàtic madrileny.

A Podemos és previsible que li hàgim d’agrair que contribueixi a reduir l’hegemonia del bipartidisme, o que faci que el creixement del nacionalisme espanyolista disfressat de regeneracionista -UPyD i Ciudadanos- sigui més escàs. No és una mala contribució a la higienització de la política. Tot i això, Podemos també farà contribucions negatives: reforçarà el provincianisme polític i crearà altra volta entre determinats sectors ideològics el miratge que l’Estat espanyol pot ser un projecte atractiu i confortable, fet que la història, passada i present, ha demostrat de sobres que no és possible.