PROJECT SYNDICATE

Traducció: Marc Rubió Rodon

¿Populisme econòmic contra populisme polític?

Els populistes que ocupen el poder tenen una cosa en comú: consideren que els límits que restringeixen el seu poder soscaven la voluntat del poble. Per a molts, aquesta aversió a les limitacions institucionals s’estén a l’economia, la qual cosa explica per què els populistes sovint són contraris a les agències reguladores, els bancs centrals i les regles del comerç mundial. Però mentre que el populisme en l’àmbit polític és gairebé sempre nociu, el populisme econòmic a vegades pot estar justificat.

Els economistes tenen debilitat per limitar la discrecionalitat dels polítics, perquè les polítiques que depenen massa dels estira-i-arronsa de la política interna poden generar resultats altament ineficients. Els polítics amb capacitat per imprimir diners, per exemple, poden generar una “inflació sobtada” per augmentar la producció i l’ocupació a curt termini -posem per cas, abans d’unes eleccions-. La solució és un banc central independent, que funcioni alliberat de la política per mantenir l’estabilitat de preus.

Però els controls exteriors sobre la política econòmica no sempre són beneficiosos. Pot ser que les restriccions siguin instituïdes per interessos especials o per les mateixes elits. En aquests casos, delegar en organismes autònoms o adscriure’s a les regles mundials no afavoreix la societat sinó només a una casta de privilegiats.

La reacció populista d’avui es basa en la creença que la política econòmica ha sigut segrestada per aquests interessos. Les empreses multinacionals i els inversors han configurat l’agenda del comerç internacional, cosa que ha donat lloc a règims globals que beneficien el capital a costa de la força de treball. Els bancs i altres institucions financeres han tingut un èxit especial a l’hora d’establir normes que els permeten actuar sense traves. I pot ser que el que ha beneficiat la societat en una època no la beneficiï en una altra. Els bancs centrals independents van tenir un paper crucial en la reducció de la inflació durant els anys vuitanta i noranta. Però en l’entorn actual, d’escassa inflació, el seu èmfasi en l’estabilitat de preus genera un biaix deflacionista en la política econòmica i frena el creixement i la generació d’ocupació. Probablement aquesta “tecnocràcia liberal” està al seu apogeu a la Unió Europea, on es promulguen normes i reglaments econòmics sense cap debat en l’àmbit nacional. Aquesta bretxa ha fet sorgir partits polítics populistes i euroescèptics. En aquests casos, retornar l’autonomia econòmica als governs electes podria ser un moviment adequat. Els temps excepcionals requereixen la llibertat d’experimentar en la política econòmica.

El populisme polític que ofega el pluralisme i soscava les normes democràtiques progressistes és una amenaça que cal evitar. Però el populisme econòmic és ocasionalment necessari. En alguns casos, fins i tot pot ajudar a evitar l’arribada del seu cosí més perillós.

Copyright Project Syndicate

Etiquetes