Una classe a part

Els que són molt rics, segons la famosa definició de F. Scott Fitzgerald, “són diferents de tu i de mi”. La seva riquesa els fa “cínics” en aquells casos en què nosaltres som “confiats”, i això els fa pensar que “són millors que nosaltres”. Si aquestes paraules semblen encertades per als temps actuals potser és perquè a l’època en què es van escriure, l’any 1926, el nivell de desigualtat als Estats Units era comparable al d’avui dia.

Durant gran part del període intermedi, entre el final de la Segona Guerra Mundial i els anys 80, el nivell de desigualtat als països desenvolupats es va moderar. La diferència entre els més rics i la resta de la societat semblava menys abismal, no només pel que fa a la renda i la riquesa, sinó també en les relacions i les expectatives socials. Evidentment, els rics sempre tenien més diners, però en certa manera formaven part de la mateixa societat que els pobres, i reconeixien que la geografia i la ciutadania els feien compartir un destí comú.

Tal com assenya el sociòleg Mark Mizruchi, de la Universitat de Michigan, l’elit empresarial nord-americana de postguerra cultivava una “ètica sobre la responsabilitat cívica i un interès personal il·lustrat”. Col·laboraven amb els sindicats i eren partidaris que l’estat adoptés un paper destacat en la regulació i l’estabilització dels mercats. Estaven d’acord amb la necessitat d’establir uns impostos que servissin per pagar serveis públics tan importants com l’autopista interestatal i les xarxes de seguretat i benestar per als més desfavorits i la gent gran.

Les elits empresarials d’aleshores eren políticament tan influents com les d’ara, però utilitzaven la seva influència per promoure l’agenda social a favor d’un bé generalitzat que beneficiés tot el país.

En canvi, els milionaris d’avui dia són magnats ploramiques, fent servir el terme tan evocador del periodista James Surowiecki. El millor exemple d’aquest nou concepte és Stephen Schwarzman, director executiu de la firma Blackstone Group, una societat amb un capital de més de 10.000 milions de dòlars.

Schwarzman es comporta com si estigués “assetjat per un govern que es fica en tot, que grava amb impostos a tort i a dret, i per una població envejosa que no fa res més que queixar-se”. Alguna vegada ha comentat que “seria positiu apujar els impostos sobre la renda als més pobres, perquè d’aquesta manera també tindrien uns interessos en joc”, i considera que les propostes de llei per acabar amb l’elusió fiscal (de la qual es beneficia) són com “la invasió alemanya de Polònia”.

Surowiecki creu que el canvi d’actitud està molt relacionat amb la globalització. Avui dia les grans empreses i bancs dels Estats Units campen pel món lliurement i ja no depenen tant del consumidor nord-americà: la salut de la classe mitjana nord-americana ja no els interessa. A més, com que el socialisme ha quedat arraconat, ja no hi ha cap necessitat de seduir la classe treballadora.

I, tot i així, si els grans magnats corporatius creuen que poden prescindir dels governs, estan molt equivocats. La realitat és que l’estabilitat i l’obertura dels mercats que produeixen la seva riquesa no han depès mai tant de l’administració.

En períodes de calma relativa, els governs adopten un paper secundari a l’hora de redactar i fer complir les lleis que regeixen els mercats. És com si els mercats funcionessin amb un pilot automàtic i l’administració fos un incovenient que val més evitar.

Ara bé, quan els núvols de la tempesta econòmica comencen a fer-se visibles a l’horitzó, tothom busca arrecerar-se sota el paraigua de seu propi govern. I aleshores es fan evidents els llaços que uneixen les grans empreses amb els seus territoris nacionals. Tal com ho va expressar l’exgovernador del Banc d’Anglaterra Mervyn King en un context financer, “els bancs globals són globals en vida, però nacionals en la seva mort”.

Penseu fins a quin punt el govern dels Estats Units va intervenir per assegurar l’estabilitat econòmica i financera del país durant la crisi econòmica mundial, en el període 2008-2009. Si l’administració no hagués rescatat els principals bancs nord-americans, el gegant de les assegurances AIG i la indústria automobilística, i si la Reserva Federal no hagués aportat líquid als mercats, la riquesa dels superrics hauria patit de valent. En aquell moment, molts van criticar que el govern no rescatés els propietaris de cases amb hipoteques; en comptes d’això, l’administració va optar per donar suport als bancs (una política que va beneficiar, sobretot, l’elit financera).

Fins i tot en èpoques normals, els superrics depenen del suport i les actuacions de l’administració. Ha sigut en bona part el govern qui ha finançat la investigació bàsica que ha permès una revolució de les tecnologies de la informació (materialitzada en empreses com Apple i Microsoft).

És l’administració qui promulga i vetlla pel compliment de les lleis relacionades amb els drets d’autor, les patents i els registres comercials que protegeixen la propietat intel·lectual, per garantir als emprenedors amb més èxit que puguin mantenir els beneficis. És el govern qui subvenciona les institucions d’educació superior on es forma la mà d’obra qualificada. És el govern qui negocia els acords comercials amb altres països per assegurar que les empreses nacionals puguin accedir als mercats estrangers.

El fet que els superrics considerin que no formen part de la societat i que no necessiten el govern per a res no es correspon amb la realitat objectiva. Pensen això perquè la ideologia dominant avui dia representa els mercats com a ens independents, que van pel seu compte. Aquest discurs perjudica tots els sectors de la societat: tant a la classe mitjana com als més rics.

No hi ha cap motiu per pensar que els rics haurien de ser menys egoistes que la resta de grups socials. Ara bé, els interessos dels rics no són el pitjor obstacle a l’hora de promoure la inclusió i assolir un nivell d’igualtat més elevat: l’obstacle més important és ignorar que, en realitat, els mercats no porten la prosperitat a llarg termini (per a ningú) si no compten amb una societat sana i uns governants justos.

Copyright Project Syndicate