La confusa defensa del TTIP i del TPP

Després d’anys d’estancament de les negociacions sobre el comerç mundial, els acords regionals -una via per a la liberalització del comerç durant molt de temps inactiva- han tornat encara amb més força. Avui els Estats Units protagonitzen dos megatractats que podrien configurar la futura trajectòria del comerç mundial. L’Acord d’Associació Transpacífica (TPP) està més avançat i, a més dels EUA, inclou onze països que en conjunt generen el 40% de la producció mundial; crida molt l’atenció, però, que la Xina no en formi part. L’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP) amb la Unió Europea és encara més ambiciosa perquè té la perspectiva d’unir dues regions gegants que en conjunt representen la meitat del comerç mundial.

Fa temps que els acords comercials han deixat de ser competència d’experts i tecnòcrates. Per tant, no ens ha d’estranyar que totes dues iniciatives hagin suscitat un debat públic molt viu. Per valorar el que està en joc hem d’entendre que al darrere d’aquests tractats hi ha una barreja d’objectius: n’hi ha de positius, però d’altres no ho són tant des d’una perspectiva mundial.

En l’àmbit econòmic, els defensors dels tractats comercials tendeixen a dir una cosa i també la contrària. Diuen que la reducció de les barreres comercials promou l’eficiència econòmica i l’especialització, però també diuen que fomenta les exportacions i crea llocs de treball perquè facilita l’accés als mercats dels socis comercials. El primer, el dels avantatges comparatius, és l’argument convencional per defensar la liberalització del comerç; el segon és un argument mercantilista.

Els objectius proposats per aquests arguments es contradiuen. Des del punt de vista dels avantatges comparatius, els guanys provinents del comerç vénen de les importacions; i les exportacions són una concessió que els països han de fer a canvi de les importacions. Tots els països es beneficiaran d’aquests guanys, sempre que el comerç s’expandeixi d’una manera equilibrada. Els tractats comercials no creen llocs de treball; només els redistribueixen entre els diferents sectors.

En canvi, segons la visió mercantilista del món, les exportacions són bones i les importacions són dolentes. Els països que augmenten les exportacions netes hi surten guanyant; tots els altres hi perden. Els acords comercials poden crear llocs de treball, però només en la mesura que en destrueixen en altres països.

Per tant, afirmar que els tractats comercials crearan llocs de treball i alhora seran beneficiosos per a totes les parts és incompatible amb algun dels dos arguments. Curiosament, els partidaris del TPP i del TTIP addueixen simultàniament tots dos arguments.

En l’àmbit polític, els defensors del TPP i el TTIP al·leguen que els acords consolidaran unes normes liberals beneficioses per al comerç mundial. Que hi hagi menys barreres i una regulació més transparent és, en general, bo. Però també en aquest cas la realitat és molt més complexa.

Per als EUA, un dels grans atractius del TPP és que farà respectar a altres països una normativa més estricta sobre la propietat intel·lectual. Aquesta normativa sol tenir un impacte incert en la innovació, però és una font de substancials ingressos per als titulars nord-americans de patents i drets d’autor. Amb el TTIP, rebaixar les anomenades barreres no aranzelàries dels intercanvis comercials entre els EUA i Europa reduirà segurament el marge d’activitat reguladora dels països. Encara que l’harmonització normativa no desemboqui en una competència per veure qui desregula més, els interessos dels inversors i exportadors projectaran una ombra més allargada sobre els objectius socials i mediambientals.

Però potser el més preocupant són les clàusules sobre l’arbitratge de les diferències entre inversors i estats (ISDS) dels dos tractats. Aquestes clàusules preveuen una via judicial independent, fora de l’ordenament jurídic dels països, que permet a les empreses demandar els governs per aparents vulneracions dels tractats comercials. Els partidaris dels acords afirmen que aquestes clàusules no tindran gaires repercussions en països on funciona l’estat de dret, com els EUA, i que promouran la inversió en els que -com ara el Vietnam- no es regeixen per aquest principi. Si és així, no s’entén per què es necessiten disposicions ISDS per al TTIP, que comprèn les economies avançades de l’Amèrica del Nord i Europa.

En tots aquests àmbits, sembla que el que es busca amb el TPP i el TTIP no és el liberalisme, sinó la influència de les empreses sobre les institucions públiques.

Un dels objectius més importants -i també ambigus- d’aquests tractats té a veure amb un tema que no apareix als textos: la Xina. Els EUA i Europa voldrien que les pràctiques comercials xineses seguissin les seves regles de joc. La negociació d’aquestes normes sense la participació de la Xina es pot considerar com a part d’una estratègia que té com a objectiu convèncer Pequín perquè acabi acceptant un sistema liberal mundial. Però aquesta estratègia també es pot veure com una manera d’aïllar la Xina i erigir barreres discriminatòries que li impedeixin entrar en mercats lucratius.

Finalment, el que més desagrada als que critiquen els tractats és el secret de les negociacions. Els projectes de text no se sotmeten a l’escrutini públic, i a les poques persones de fora autoritzades a accedir-hi se’ls prohibeix divulgar-ne els continguts. L’objectiu declarat d’aquesta política és facilitar les negociacions. Però, com ha dit la senadora nord-americana Elizabeth Warren, amb això s’aconsegueix precisament l’efecte contrari: si la transparència és un obstacle per vendre el producte final al públic, tot plegat planteja seriosos dubtes sobre la conveniència del que s’està negociant.

Sotmetre el text final a una votació legislativa simple, sense possibilitat d’esmenes, té sentit. Però això també es pot fer si es publiquen els textos. L’època dels secrets s’ha acabat, si és que mai ha existit.

En definitiva, són moltes les incerteses sobre les conseqüències econòmiques i polítiques d’aquests tractats comercials i hi ha força motius per a la preocupació. Els seus partidaris no fan sinó desacreditar-se quan ridiculitzen els escèptics titllant-los de proteccionistes. El que necessitem és exactament un debat amb coneixement de causa sobre les clàusules concretes. I això només serà possible si els textos de les negociacions se sotmeten a l’escrutini públic.

Copyright Project Syndicate