INTERVENCIÓ DE L’AUTONOMIA

Així es va gestar el 155 de Rajoy i Santamaría

El president va decidir la data del 21-D sense avisar Cs, el PSOE ni el sector dur del PP, que ara mana

Mariano Rajoy va viure els dies previs a l’aplicació del 155 enmig d’un tsunami de pressions, canvis de plans i reunions nocturnes. Els sectors durs del seu partit l’empenyien a incrementar la contundència de la intervenció. Des de fora, l’instaven a modular-la en un sentit o un altre, dependent de l’interlocutor. Però el president espanyol va decidir escoltar-se només una persona: Soraya Sáenz de Santamaría. La laminació de l’autonomia catalana, inèdita en la història de la democràcia espanyola, va ser el fruit de mesos d’estudi de la ministra tecnòcrata del seu gabinet, amb modificacions d’última hora per acontentar l’oposició -sobretot el PSOE- i no anar sols en l’aplicació de la mesura.

Avui fa un any Rajoy compareixia a la Moncloa per explicar les línies bàsiques del 155 que acabava de ser aprovat pel consell de ministres i que aplicaria només una setmana després, quan va ser validat pel Senat. Passava per cessar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vicepresident, Oriol Junqueras, i tots els consellers. Les seves funcions les assumirien els ministres del ram. Era un “155 dur”, segons van coincidir a dir la majoria de mitjans catalans. Però Rajoy, que va comparèixer al migdia, va esforçar-se per presentar-lo com un mal inevitable, un automatisme: “Es pot pensar que alguns volien que s’arribés aquí”.

Trobada clau

Rajoy havia arribat a la reunió amb els seus ministres després d’una nit llarga, en la qual va mantenir una altra trobada clau: amb la vicepresidenta; el seu cap de gabinet, Jorge Moragas; la secretària d’estat de Comunicació, Carmen Martínez Castro -que durant aquella època tenia com a icona del seu WhatsApp una captura de pantalla de la web de l’ANC clausurada per la Guàrdia Civil-; el secretari d’estat de Relacions amb les Corts, José Luis Ayllón, i el vicesecretari de política autonòmica del PP, Javier Arenas. Era una alineació de sorayistes que posava de manifest que el president espanyol havia decidit excloure del disseny de la intervenció l’ala dura del seu partit, liderada per María Dolores de Cospedal. Ella i el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, van ser els defensors de la violència policial de l’1-O, i en aquell moment Rajoy ja havia entès que havia sigut un error fer-los cas. Van quedar arraconats en el disseny de la intervenció, en una decisió que va coure i que va incidir en la divisió al partit.

En la reunió amb Santamaría de la nit anterior, Rajoy va prendre una decisió que havia madurat ell sol, i una de les que més van costar de pair als cospedalistes: les eleccions a Catalunya serien el 21 de desembre, la primera data disponible al calendari. Quan va iniciar els tràmits del 155 amb una carta a Puigdemont l’11 d’octubre preguntant-li si havia declarat la independència, el seu capteniment era que la intervenció durés entre sis mesos i un any. Rivera, però, que veia com el seu partit estava inflat a les enquestes, demanava que es convoquessin eleccions de manera immediata, perquè argumentava que això agafaria per sorpresa els independentistes, tot i que aviat se’n va desdir i va començar a demanar allargar la intervenció sine die. El PSOE, que d’entrada va ser reticent a l’aplicació del 155, va decantar la balança, perquè va demanar també que hi hagués eleccions ràpides. En dues trucades telefòniques, Rajoy va prometre a Rivera i a Sánchez que les eleccions serien el 28 de gener: un 155 de tres mesos. Ho va fer el 16 d’octubre, i els dos líders van estar-hi d’acord de seguida. A més, van acordar mantenir-ho en secret, però a la negociadora del PSOE pel 155 i actual vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo, se li va escapar la data uns dies després, en una entrevista televisiva. Aleshores Rajoy va voler recuperar la iniciativa i va considerar que unes eleccions el dia 21 de desembre li permetrien donar cos al missatge que va traslladar en la roda de premsa posterior a aquell consell de ministres: “No se suspèn l’autonomia ni l’autogovern, se cessa les persones que se l’han saltat”.

L’objectiu era no victimitzar els independentistes, alhora que, com va suggerir Rivera, se’ls posava davant de la disjuntiva de sotmetre’s a la legalitat espanyola o perdre la representació al futur Parlament autonòmic. Va errar el càlcul, igual que també s’havia equivocat creient que no hi hauria referèndum l’1-O. Però Cospedal i els seus l’empenyien des de feia mesos a aplicar el 155. La pressió va incrementar-se després dels plens del 6 i 7 de setembre, quan el Parlament va aprovar les lleis de desconnexió. I va dubtar. Però no va fer el pas per dos motius: estava d’acord amb Santamaría, que controlava el CNI i que pensava que Puigdemont no tenia ni urnes ni cens i que el referèndum no es podria celebrar. A més, volia aplicar-lo amb el suport del PSOE i de Ciutadans, que en aquell moment encara no estaven a favor de la mesura.

Resignats a ser secundaris

El sector dur del PP també volia que el 155 fos més llarg i arribés a TV3, que va quedar-ne fora per la pressió del PSOE. Sobre la taula hi havia la possibilitat de no només assumir les competències dels consellers sinó també nomenar un govern nou, com va explicar a El Mundo la periodista Lucía Méndez i com proposa ara el líder del partit, Pablo Casado. Però en aquell consell de ministres no van presentar batalla, i Rajoy hi va arribar amb tot lligat amb Santamaría la nit abans. Sabien que el president havia dipositat tota la confiança en la vicepresidenta i, per molt que es regiraven a les seves cadires, els ministres afins a Cospedal no van badar boca.

Aquella reunió explica moltes coses dels esdeveniments futurs dins de la formació conservadora, que va acabar esquinçada per aquestes mateixes costures. Haver suportat tantes pressions -“Tothom em donava instruccions”, va dir dies després- va deixar Rajoy convençut que aquell 155 “dur” era en realitat una intervenció quirúrgica. El seu error de càlcul amb l’èxit de l’1-O i la falta de previsió amb la victòria independentista el 21 de desembre són algunes de les qüestions que expliquen la derrota de Santamaría en les primàries del PP, que signific també una esmena a la totalitat a la gestió de Rajoy pel que fa al Procés.

I, paradoxalment, la determinació de l’independentisme que va batre les previsions de l’expresident espanyol en dues ocasions no ha portat a un replegament de l’estratègia repressiva de la dreta espanyola. Ans al contrari. Avui, al PP, fins i tot els hereus de Rajoy i aliats de Santamaría aprovarien un 155 encara més dur.