El PP s’arracona a la dreta i gira full a Rajoy amb la tria de Casado

El nou president s’imposa a Santamaría i reivindica un rearmament ideològic i el llegat d’Aznar

DANI SÁNCHEZ UGART
DANI SÁNCHEZ UGART

La fi de Mariano Rajoy no passarà per allargar el marianisme. El PP va tallar ahir amb el passat recent i va agafar sense complexos el camí més a la dreta amb l’elecció de Pablo Casado com a nou president, en substitució de Rajoy. El jove cadell de Génova va imposar-se de manera folgada a la candidata que va guanyar fa dues setmanes en la consulta entre les bases, Soraya Sáenz de Santamaría, i va certificar la preferència de la formació per un canvi de receptes. Per arraconar-se a la dreta del tauler ideològic amb l’objectiu de recuperar la Moncloa i frenar l’ascens fins ara fulgurant d’Albert Rivera.

El partit conservador encarava diverses dicotomies en la votació d’ahir. Entre el passat recent de Rajoy i el passat remot de José María Aznar, els compromissaris van triar el viatge més llarg. Entre la recuperació de la tensió ideològica i el perfil gestor, van optar per recuperar velles lluites oblidades. Entre el centredreta i la dreta van decidir escorar-se. I entre la calma i l’exabrupte van abraçar les sortides de to marca de la casa del nou líder.

El PP va pujar al carro de la renovació. Va fer bona la màxima que diu que, en aquests temps convulsos per a la política espanyola, les opcions de canvi i d’esmena al poder establert tenen més possibilitats de triomfar que les de continuïtat. I la teoria política que afirma que, quan es pregunta a les bases, sempre guanyen les opcions més essencialistes. Santamaría, l’alumna avantatjada de Rajoy, que havia abraçat la manera de fer política del seu cap, amb un endormiscament ideològic de l’organització, no va ser capaç de convèncer prou compromissaris, i es va haver de conformar amb un 42% dels vots, pel 58% que va obtenir el seu rival. La victòria va ser prou clara per descartar qualsevol conat de protesta immediata. No hi va haver impugnacions, i els compromissaris van aprovar per assentiment l’ungiment, un cop es va produir. L’exvicepresidenta va acotar el cap, va acceptar el resultat i va marxar ràpidament per la porta del darrere de l’hotel dels afores de Madrid on el partit celebrava el congrés. Però el resultat no és prou ampli per desterrar el fantasma que el partit que emergeixi a partir d’ara estigui profundament dividit. Per això Casado es va esforçar a remarcar que al seu equip, que començarà a construir demà, comptarà amb la seva rival.

L’antídot contra Ciutadans que van voler els compromissaris del PP va ser assemblar-se més al partit taronja. Recuperar les “banderes” que sempre ha enarborat el partit conservador, que per a Casado són la unitat d’Espanya, la “llibertat”, la “vida”, la “família” i l’“honestedat”. Traduït: Casado aposta, entre altres coses, per un enduriment del Codi Penal per lluitar contra l’independentisme, arribant fins i tot, si cal, a prohibir la seva plasmació en partits polítics, per un aprimament de l’Estat, per un retrocés dels drets sexuals de la dona endurint la llei de l’avortament o pel retorn del catolicisme a l’escola. Tot plegat amb un president del PP que serà també, per estatuts, candidat a la presidència del govern espanyol. Amb només 37 anys, Casado emergeix com un líder jove que vol recuperar velles idees per afrontar nous reptes.

Ciutadans i el PP protagonitzaran a partir d’ara una batalla a cara descoberta pel votant de dretes. Desplaçaran el terreny de joc a un extrem de l’eix ideològic on es trobaran amb els extraparlamentaris ultres de Vox, formació a la qual Casado ha picat l’ullet indissimuladament durant la campanya. I això permet respirar tranquil a un Pedro Sánchez que veu en aquest escorament dels seus rivals una oportunitat per enllustrar encara més el perfil moderat i centrista que ha inaugurat amb l’arribada a la Moncloa -oblidant el discurs esquerranós i podemitzat que el va dur a guanyar les primàries contra Susana Díaz-, amb l’esperança de recuperar l’equador de l’eix ideològic. Aquest és el camp de batalla on tradicionalment s’han guanyat les eleccions a Espanya, i la tria de Casado apunta que la dreta el deixarà desatès.

Casado arriba a la cúspide del principal partit de dretes d’Espanya havent fet servir Catalunya com a arma llancívola contra Santamaría, a qui acusa d’haver sigut massa tova en la resposta al Procés. Durant la campanya, el candidat ha arribat a apostar per la il·legalització dels partits independentistes i ahir va reivindicar una “reconquesta” de Catalunya per convertir el deliri unionista -nascut a Forocoches- de Tabàrnia en una “Tabàrnia de debò”. La declaració va ser posada en el territori dels excessos verbals fins i tot pels seus suports al PP català (majoritaris, començant per Xavier García Albiol i acabant per Dolors Montserrat). Però no és la primera vegada que un polític que admet en públic i en privat que la defensa de la bandera i la unitat d’Espanya és per a ell una qüestió personal abraça l’exabrupte. Seu és l’avís a Carles Puigdemont que podia acabar com l’afusellat Companys si continuava amb el Procés, entre altres perles que el van destacar com la veu més contundent del PP contra l’independentisme.

La decisió dels compromissaris populars suposa, des de l’òptica del sobiranisme, un reforçament de les tesis que aposten per la confrontació, i pot posar les coses difícils a Sánchez per continuar amb l’etapa de diàleg encetada amb la Generalitat. Casado i Rivera hauran d’assegurar-se al Congrés que marquen de prop el president espanyol i els seus suposats pactes amb els independentistes a canvi de la moció de censura. I això pot posar traves als partidaris del desgel a banda i banda de l’eix nacional.

El flamant president del PP ja va plantejar ahir alguns dels vectors que potenciarà en la nova etapa. I va apostar per una reforma de la llei electoral que premiï amb 50 escons extres el partit més votat, per no haver d’arribar a aliances amb els partits nacionalistes i independentistes per governar.

Equilibrar l’entrada d’Aznar

Des del punt de vista intern, per sortir victoriós Casado va poder fer valer el front comú anti-Santamaría teixit amb els cinc candidats derrotats per l’exvicepresidenta en les primàries. El suport de María Dolores de Cospedal, antiga secretària general i dominadora de l’aparell del partit, va ser decisiu en la victòria, i això li suposa també un repte en l’etapa d’integració que diu que vol encetar, perquè haurà de compatibilitzar la suma dels corrents passats, enfrontats al seu valedor, José María Aznar, amb el retorn de l’aznarisme que presagia la seva victòria. El nou president del PP va reivindicar el llegat de l’exlíder, absent del conclave perquè no va rebre invitació i repudiat de la vida diària de Génova per la mateixa Cospedal, a les ordres de Rajoy.

Ni l’ombra de la corrupció pel màster de la discòrdia ni el suport implícit de Rajoy a Santamaría van poder evitar que el PP fes un cop de timó cap a posicions essencialistes. El terreny polític espanyol es decanta cap a la dreta i el marianismecelebra el seu funeral.