Espanya tria entre la duresa de la dreta i la incertesa de Sánchez
El president es presenta com l’opció moderada amb una dreta entregada a la crispació
MadridDe què va el 28-A? És la pregunta que, des de la convocatòria electoral de Pedro Sánchez, fa dos mesos, es fan tots els partits. La resposta ha creat dos blocs ben delimitats en la política espanyola. D’una banda, el que lidera el president espanyol, que considera que els comicis apel·len a una majoria moderada que no només pensa en la qüestió territorial, sinó que vol un govern que li prometi estabilitat, una certa agenda social i, sobretot, calma. De l’altra, el bloc de les dretes representat a la plaça Colón, que manté l’aposta perquè el principal vector que mou voluntats entre l’electorat espanyol és una sensació de traïció de Sánchez a Espanya, per la seva aproximació a la qüestió catalana, però també per la manera com va arribar al poder -una moció de censura inèdita- i per l’acostament als elements que el PP, Cs i Vox entenen com d’extrema esquerra, encarnats en Podem. Aquest segon bloc té la intenció de mantenir viu el conflicte territorial fins a les últimes conseqüències i elevar la polarització.
De les urnes en poden sortir dues opcions: un executiu capitanejat per les tres dretes que iniciï una recentralització territorial (amb especial efecte a Catalunya) i un retrocés en drets socials; o un gabinet de Pedro Sánchez que ara per ara és una incertesa: si en té prou amb Podem, buscarà el diàleg amb Catalunya i potenciarà l’aposta social, un rumb que també s’albira si ha de sumar amb els independentistes; en canvi, si pacta amb Ciutadans (el partit de Rivera s’hi nega, de moment, però ja ha demostrat en el passat que pot virar), l’agenda recentralitzadora s’imposarà i l’aposta pels drets socials serà matisada.
En campanya, Sánchez intenta oferir una recepta similar a la que en el seu moment va oferir Mariano Rajoy. Al llibre de memòries de l’actual president espanyol expressa suport a la resposta del conservador a la qüestió catalana, i en destaca el que per a ell és la proporcionalitat i el respecte a la llei. A la vegada, però, li critica la falta de diàleg. I aquest és l’únic factor nou que Sánchez ha introduït en la seva recepta per a Catalunya. En el fons, el mantra de “llei i diàleg” que repeteix Sánchez no s’allunya del que reiterava Soraya Sáenz de Santamaría, tot i que en el seu cas la interlocució amb la Generalitat ha estat més fluida. Sánchez vol assemblar-se a Rajoy. No en el fons de les seves propostes, però sí en la forma. El líder socialista, gràcies a la hiperactivitat i el to encès de l’oposició de dretes, intenta imitar el posat d’home tranquil del seu antecessor afegint-hi la pàtina social i dialogant. Diu als electors que amb ell no hi haurà independència de Catalunya però tampoc conflicte, amb l’esperança que les ànsies de girar full puguin més que el nacionalisme espanyol. Així vol guanyar-se el centre, mentre confia que l’auge de Vox li mantingui l’esquerra mobilitzada.
Una primera mirada a les enquestes podria fer pensar que, entre les dues apostes, qui més bé ha sabut llegir la societat espanyola és Sánchez. Els sondejos li donen una forta pujada respecte a les eleccions del 2016, quan va obtenir 84 diputats (85 comptant el no adscrit de Nova Canàries, que aquest cop anirà per lliure), i ara s’ubicaria còmodament en els 120 escons, segons la mitjana d’enquestes elaborada per l’ARA. Les dretes queden lluny de la majoria absoluta (de 176 escons), amb 165. Però aquesta conclusió seria simplista. La divisió de la dreta els castiga en la previsió de representació, però entre les tres formacions agrupen al voltant de la meitat dels electors. És la llei electoral, que premia el PSOE i en alguna província els partits petits, la que decanta la balança.
Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal han apostat, al contrari que Sánchez, perquè l’assumpte central de les eleccions sigui la unitat d’Espanya, encarar el conflicte territorial amb mà de ferro i barrar el pas a allò que Vox denomina els “enemics d’Espanya” i que Casado, amb un discurs complementari, sempre resumeix en “independentistes, comunistes i proetarres”. És molt probable que el PSOE necessiti els vots dels partits sobiranistes i el PNB, a més dels de Podem i l’esquerra abertzale. Tot i que voldria evitar haver de comptar amb ells, la majoria de la moció de censura podria ser de nou l’única opció si els sondejos no s’equivoquen, i això posa de manifest que els mesos de govern de Sánchez han capgirat els eixos: de l’esquerra-dreta a la involució territorial, el centralisme, contra tot el que va de l’autonomisme enllà.
La involució de la ultradreta
Però no és l’única divisòria. La irrupció de Vox ha posat també el focus en vells debats que semblaven superats. El partit d’ultradreta està qüestionant consensos com el de la lluita contra la violència de gènere, per la igualtat o per la diversitat. I està arrossegant la dreta tradicional, amb Casado al capdavant i Rivera més concentrat en guanyar la batalla de la dreta que en guanyar Sánchez. Això fa que, abans d’entrar al Congrés, la ultradreta ja hagi imprès el seu ideari en la política espanyola, i amplia la dicotomia del 28-A més enllà de la qüestió territorial, entre l’evolució i la involució dels drets col·lectius i individuals.
