Misc 02/06/2018

L’última vida de l’home normal

Mariano Rajoy ha fet del pragmatisme i de l’immobilisme la seva manera de fer política

i
Dani Sánchez Ugart
4 min
L’última vida de l’home normal

MadridQuè faria vostè si, sense preavís, es quedés sense una feina en què cobrava 6.500 euros bruts al mes? Si la resposta és fer un bon dinar i allargar-lo amb unes copes fins a la nit, l’enhorabona: vostè té fusta de president del govern espanyol. L’anècdota del llarg dinar de Mariano Rajoy (Santiago de Compostel·la, 1955) mentre el Congrés decidia el final de la seva carrera defineix bé un polític amb gust per presentar-se com un tio normal, que llegeix el Marca, camina ràpid, té facilitat per entendre’s amb la majoria de la gent a peu de carrer i no es crea problemes on no en té. I amb aquest posat d’home normal, el fins ahir president del govern espanyol es va guanyar la confiança de milions de ciutadans, i el lideratge incontestat de la primera organització política en nombre de militants de l’Estat. Aquest caràcter ha aportat a Rajoy durant tota la seva carrera la qualitat de ser un polític que ha connectat amb la gent -“M’agrada la majoria”, ha dit en alguna ocasió-, i que, en la distància curta, ha sigut capaç d’endur-se les simpaties fins i tots de persones que no l’haurien votat mai. Els seus equips ho han sabut, per això les campanyes del polític gallec han tingut sempre grans dosis d’actes a peu de carrer, passejades i banys de masses, que tot i que en alguna ocasió han acabat en desgràcia (és cèlebre el cop de puny que li va clavar un noi a la seva terra natal) han acostumat a fer-li més bé que mal.

Políticament, Mariano Rajoy ha mutat en funció de les necessitats del seu partit. En ell es distingeixen amb nitidesa dues cares. El Rajoy d’oposició és un polític punyent, abrandat i fins i tot procliu als excessos verbals. És aquest Rajoy el que va acusar José Luis Rodríguez Zapatero d’haver “traït les víctimes” d’ETA des de la tribuna d’oradors del Congrés de Diputats, o el que va liderar la campanya de recollida de firmes contra l’Estatut del seu partit, amb una pàtina de catalanofòbia. El de govern, en canvi, manté les formes i procura deixar que siguin els cadells del seu partit els que ataquin, mentre ell té cura de la seva imatge d’home d’estat. A Rajoy no el deuen haver sentit referint-se als fets d’octubre de Catalunya com un “cop d’estat”, com han repetit fins a l’extenuació Albert Rivera i els membres més acalorats del seu propi partit.

I és que Rajoy li ha agafat gust a la grisor. Es troba còmode en els terrenys intermedis, perquè és on ha de córrer menys a banda i banda. En l’ambigüitat calculada, sense enviar missatges clars als seus, sense destapar les cartes, és on el sisè expresident espanyol de la democràcia troba el seu lloc. Així és com ha governat els set anys que ha ocupat la Moncloa, per a desesperació dels molts rivals que ha vist caure pel camí. També així és com pretenia, per exemple, derrotar un Rivera que li ha menjat molt terreny per la dreta i començava a donar uns símptomes de sobreexcitació que Rajoy veia amb l’esperança de poder-lo matar d’avorriment.

Com va escriure el politòleg Octavio Medina al seu article Liderazgos pasivos y acción robusta, a la revista Jot Down, el model de lideratge de Mariano Rajoy s’emmiralla en el de Cosimo de Mèdici, una “esfinx indesxifrable” a la qual no se li coneixien els objectius i que desconcertava tant els rivals com els companys de files. Rajoy, com Mèdici, es va limitar durant el seu mandat a respondre als reptes que li van arribar sense adoptar mai una actitud proactiva. I això té un màxim exponent en la gestió de la resposta al Procés, en què va desplegar totes les seves armes de procrastinador, registrador de la propietat i Don Tancredo. La nul·la capacitat per obrir un diàleg polític va provocar una escalada de la tensió amb el Govern que, quan se li va escapar de les mans, va intentar apagar primer amb els tribunals i després amb l’aplicació del 155. Totes dues, receptes que va delegar, la primera en els jutges i la segona en Soraya Sáenz de Santamaría, el seu recurs per a tot dins del govern. De manera similar es va comportar en el primer mandat, quan va demanar el rescat bancari in extremis i delegant en Luis de Guindos la feina bruta.

I és que a més de pragmàtic, Rajoy ha sigut un president de poques decisions. Les seves grans obres de govern han vingut, majoritàriament, forçades per les circumstàncies. Les reformes estructurals de la primera legislatura van consistir a aplicar obedientment les receptes de l’FMI i la Comissió Europea per a Espanya, mentre que en la segona etapa, i amb l’excusa de la minoria parlamentària, Rajoy s’ha conformat amb un mandat buit.

Però aquesta actitud li va valer a Rajoy la fama de polític incombustible i amb sort. Va sobreviure a les penúries econòmiques i estava a punt de cantar victòria i afirmar als quatre vents que havia sobreviscut al Procés, a diferència dels líders catalans que el van iniciar. Un Pedro Sánchez més afortunat que ell li ha impedit fer-ho.

stats