La por de la divisió s’apodera del PP per la cursa successòria

El partit obre oficialment el camí cap a un congrés per primer cop amb un risc real de competència

Per primer cop en la seva història, el PP encara un congrés estatal amb la possibilitat real que hi hagi més d’una candidatura per acabar encapçalant el partit. La voluntat expressada pel president sortint, Mariano Rajoy, de mantenir la neutralitat en el procés de tria del seu relleu està suposant un autèntic maldecap per a alguns càrrecs de la formació conservadora, acostumats històricament a acceptar el dedazo dels presidents que abandonaven el càrrec sense protestar. En canvi, ara veuen com més d’un candidat comença a moure fils entre bastidors per arribar amb possibilitats al conclave.

Fins avui, cap dels candidats a l’ombra s’ha atrevit a fer el pas. Oficialment, els noms que sonen amb més força -Alberto Núñez Feijóo, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal- han argumentat que fins que no quedés convocat oficialment el congrés nacional no era moment d’obrir debats de successió. Però això passarà avui. Rajoy ha convocat en un hotel de Madrid la junta directiva nacional popular -el màxim òrgan de direcció entre congressos, equivalent al comitè federal del PSOE- per posar data a un congrés que ha de decidir el rumb durant els pròxims quatre anys del partit, i triar el capità o capitana del vaixell. La intenció de la direcció sortint és que el congrés es faci al mes de juliol. Segons els estatuts de la formació, caldria esperar un mes i mig des de la junta per convocar-lo, però s’hi inclou una excepció, en cas d’emergència, que Rajoy podria invocar perquè el congrés es fes en un mes.

Un cop s’hi hagi posat data, els candidats han d’inscriure oficialment les seves candidatures entre set i quinze dies més tard, i necessiten només 100 avals. Sense candidatura oficialista, diversos dirigents del PP han advocat aquesta setmana per una d’unitària, que eviti haver d’arribar al congrés enmig d’una batalla campal al partit. L’escenari causa pànic entre les files conservadores, amb una por atàvica a la divisió, però que amaga una guerra de famílies internes, entre l’aparell orgànic, fidel a Cospedal, i una part dels barons territorials i de pesos pesants del govern espanyol anterior, que fan costat a Santamaría.

En la cursa que es podria obrir, Feijóo surt com a favorit. El president gallec, que va ser capaç de revalidar la majoria absoluta en un moment de vaques magres per al PP, és qui millor encarnaria per a algunes fonts populars consultades la figura de la unitat. Allunyat del poder orgànic i del govern espanyol, Feijóo, que té el hàndicap de no tenir escó al Congrés per fer oposició a Pedro Sánchez, és vist com un candidat capaç de reconciliar les famílies enfrontades. Just al contrari que les altres dues dirigents que més sonen en les travesses. Cospedal, que ha fet mans i mànigues aquesta setmana per evitar descartar-se en la cursa sense assenyalar-se, té al costat seu la pràctica totalitat de l’actual direcció i els quadres. Però aquest avantatge és a la vegada una rèmora, perquè la identificació amb l’etapa anterior del PP fa que sigui vista amb recels pels qui volen fer net de la imatge de corrupció.

Santamaría té a favor seu que no ha tocat poder a la seu del partit, al carrer Génova de Madrid. Però això, al seu torn, li dificulta moure fils per lligar els suports necessaris. Tot i així, segons ha pogut saber aquest diari, l’exvicepresidenta espanyola, ara diputada rasa, i sense càrrecs orgànics, ha conservat una part del seu equip de premsa i la seva cap de gabinet de l’etapa governamental, i algunes veus apunten que ja ha s’ha aproximat a barons per buscar-ne el suport. Però l’enfrontament entre les dues dificulta que puguin abanderar l’etapa d’unitat que vol obrir el partit. Per això no es descarta el sorgiment d’una tercera via, i han sonat noms com el d’Íñigo de la Serna i la presidenta del Congrés, Ana Pastor.

El PP ha de decidir si encara un debat orgànic intens sobre cap a on vol anar i sota quin comandament o bé si vol enterrar com sempre les lluites internes. I ja hi ha, dins el partit, qui demana a Rajoy que assenyali amb el dit el successor.

Cinc candidats a les travesses

Alberto Núñez Feijóo

És el candidat que sona amb més força. El seu prestigi prové de la capacitat de resistència a les eleccions gallegues, tot i els mals moments viscuts pel PP, i el seu to moderat. Té en contra la falta d’escó al Congrés i l’edat, gairebé 60 anys, que dificulta que es presenti com una cara renovadora dels populars.

S. Sáenz de Santamaría

Tot i que inicialment partia amb menys possibilitats que la seva gran rival interna, María Dolores de Cospedal, per la falta de lligams orgànics, Santamaría ha iniciat una campanya per recollir suports que sembla indicar que té més clar que s’hi vol presentar. Internament té fama de bona gestora i pocs vincles amb el cas Gürtel.

M. Dolores de Cospedal

Domina la direcció actual i té un gran nivell d’adhesió entre els quadres intermedis del PP. Serà l’encarregada de pilotar el congrés, i no és clar que vulgui participar en la cursa o si preferirà mantenir-se de secretària general del nou president. Els seus passos dependran en bona mesura dels de Santamaría.

Ana Pastor

Seria una figura de consens, i molt ben vista per Mariano Rajoy, i podria encarnar una quarta via. Ella no ha mostrat en públic cap símptoma de voler liderar el partit, però la seva candidatura tindria algun avantatge respecte a Feijóo, amb un perfil semblant: experiència en política nacional i escó al Congrés.

Íñigo de la Serna

Els últims dies, el nom de l’exministre Íñigo de la Serna ha entrat a les travesses com una opció no alineada de manera clara amb cap de les dues famílies enfrontades, però que a la vegada és jove i pot encarnar la renovació. Les seves possibilitats passarien, amb tot, perquè Rajoy es mullés en favor seu.

Etiquetes