PRIMÀRIES AL PP

Qui és millor per recuperar l’hegemonia?

Fins a set candidats pugnen pel lideratge del PP però només tres tenen possibilitats reals. Quines són les seves debilitats i fortaleses de cara a aconseguir el suport de la militància?

Soraya Sáenz de Santamaría

Debilitats

El fet d’haver-se centrat en el govern durant els últims anys li ha fet guanyar crítiques dels seus rivals per no haver donat la cara pel partit, sobretot en els moments de més debilitat, provocats pels casos de corrupció. A més, té poc domini de les estructures orgàniques, per decisió de Mariano Rajoy, que va repartir joc entre ella i Cospedal. Pel que fa a l’executiu, la seva gestió de la crisi a Catalunya està plena de fracassos, que la majoria dins del partit li atribueixen directament a ella, i té una imatge de gestora poc contundent en la batalla dialèctica amb la resta de partits. Se la veu com una tecnòcrata, i per això algunes veus consideren que no és el perfil adequat per al moment actual del partit.

Amenaces

Fins i tot en cas de victòria, caldrà veure si Santamaría seria capaç de posar al seu favor els corrents que ara li són contraris dins del partit, liderats per María Dolores de Cospedal, i que són els més vehements en la crítica (molt més que en sentit contrari). Santamaría podria ser una líder sense el control total de l’organització, un fet insòlit en un partit acostumat a silenciar qualsevol crítica al líder dirigent en cada moment. El PP ha entrat en un terreny desconegut amb les primàries, i només el temps sap si en sortirà sent una organització amb les mateixes característiques que fins ara.

Fortaleses

Els anys de domini absolut de la Moncloa li han fet guanyar la fama entre els seus de bona gestora. A més, en comparació amb Cospedal, ha tingut molta més exposició mediàtica, i és una líder més reconeixible, cosa que fa que sumi punts a l’hora de visualitzar-la com a relleu de Rajoy. Al govern, Santamaría va controlar molta informació, a través del CNI, i els seus detractors diuen que està disposada a fer-la servir contra els rivals.

Oportunitats

En comparació amb Cospedal, pot aglutinar un vot més centrista, fugit a Cs.

María Dolores de Cospedal

Debilitats

Té penjada la llufa de ser la candidata de l’aparell, perquè fa deu anys que controla la vida orgànica del PP. Sota la seva batuta han esclatat les polèmiques dels casos de corrupció que han acabat per costar-li el govern a Mariano Rajoy, i això és una rèmora difícil de gestionar. Ha declarat públicament que el fet d’haver “donat la cara” pel partit en els moments més baixos li pot haver fet mal. A més, tot i el control orgànic, el fet d’haver acumulat poder també ha provocat que proliferin els corrents crítics contra ella. De fet, en el congrés de l’any passat a Madrid, plàcid per a la direcció del partit, l’únic moment tens va ser l’aprovació d’una esmena als estatuts contra l’acumulació de càrrecs que impulsaven membres del PP de Castella-la Manxa, que ella lidera, i que hauria impossibilitat que fos ministra i secretària general a la vegada. Fernando Martínez-Maillo, tot i que no és de la seva corda, va aconseguir aturar-la.

Amenaces

Els principals dubtes de futur que representa la seva candidatura és en el terreny judicial. El seu rol orgànic al PP en els últims anys fa que no sigui descartable una condemna al partit pel cas dels discos durs, sota el seu control, i que hauria de justificar. També el cas dels papers de Bárcenas li podria suposar un maldecap: hi apareix el seu marit, Ignacio López Hierro, tot i que ella nega que sigui ell.

Fortaleses

Durant els anys de secretària general, ha sigut la responsable de repartir càrrecs i llocs a les candidatures. Això li ha permès teixir-se una xarxa d’aliances atapeïda. Sap gestionar les estructures orgàniques i té un discurs clar i marcat. És més política i menys tecnòcrata que Santamaría, i alguns al PP prefereixen aquest perfil per frenar Cs.

Oportunitats

Santamaría, la seva principal rival, concentra animadversió dins del partit i ella és la candidata que té més números per aglutinar aquest vot.

Pablo Casado

Debilitats

Amb 37 anys, Casado és vist com massa inexpert per fer-se càrrec del partit amb més militants d’Espanya. En els anys de vicesecretari de comunicació, a més, ha demostrat en diverses ocasions una propensió a encendre’s amb declaracions polèmiques (va ser ell qui va dir, per exemple, que Carles Puigdemont podia acabar com Companys). En comparació amb les seves rivals, té poc suport orgànic, tant dels quadres intermedis del partit com de primeres espases.

Amenaces

La principal amenaça per a la seva candidatura, de fet, ja s’està materialitzant. La polèmica pels seus estudis (es va treure la carrera de dret i un màster amb un rècord de convalidacions a la Universidad Rey Juan Carlos) el persegueix, i ha hagut de dedicar gairebé més temps a donar explicacions per les diferents informacions aparegudes sobre l’assumpte que a fer campanya pròpiament dita. Mentre no hi havia dubtes sobre la continuïtat de Rajoy, en general, al seu partit van donar per vàlides les seves explicacions sobre la seva carrera, però ara que hi ha una competició, té rivals interns disposats a presentar la polèmica com a eliminatòria en un partit tocat per la corrupció.

Fortaleses

Casado, que va liderar les Noves Generacions del PP, té una aura de renovació que agrada a molts sectors del partit. El fet de no estar alineat amb cap de les dues principals candidates li permet fer un discurs d’unió, que és molt popular entre les files de la formació. A més, el seu càrrec a l’executiva de Rajoy li ha donat molta exposició mediàtica, que ha sabut aprofitar.

Oportunitats

És el candidat que té més relació amb les diverses famílies populars, també amb els liberals d’Esperanza Aguirre i fins i tot amb Aznar. Té l’oportunitat de recosir el partit, i el seu discurs més escorat a la dreta li permet aspirar a recuperar votants des de Ciutadans fins a Vox.

José Manuel García-Margallo

Debilitats

En comparació amb els tres candidats amb més possibilitats, Margallo no té suports ni entre els quadres ni entre els alts dirigents. És un vers lliure que no ha estat integrat en la vida del partit, tot i que sí al govern, i que, a més, ha conreat enemics poderosos en l’entorn de Santamaría. L’edat li juga en contra.

Fortaleses

Margallo és un intel·lectual amb un discurs travat, i amb traça per debatre. En el debat de les idees és on es troba més còmode. No té pèls a la llengua i això ha seduït els mitjans de comunicació i l’ha convertit en un dels candidats amb més exposició.

Amenaces

L’excés de crítica amb el passat del partit li pot comportar animadversions d’un partit poc acostumat a la dissidència interna. També pot trepitjar ulls de poll de figures poderoses del partit que facin mans i mànigues per barrar-li el pas en una cursa en la qual parteix amb poques possibilitats.

Oportunitats

Com tots els candidats no alineats, pot bastir un discurs integrador de les diferents sensibilitats. A més, si se’n surt, pot liderar un rearmament ideològic dins del partit que molts sectors consideren necessari per recuperar l’hegemonia de la dreta.

J.R. García- Hernández

D’entre els candidat més desconeguts, García-Hernández és qui té més rellevància. Diputat i responsable de relacions internacionals, és una cara coneguda dins del Congrés de Diputats, on en els últims dies ha fet campanya intensament i des d’on té accés fàcil als mitjans de comunicació. Com tots els candidats no alineats amb Santamaría o Cospedal, pot representar una unió, però les seves esperances passen més per aconseguir un bon resultat, donar suport a un dels dos candidats finalistes i guanyar-se un lloc a l’executiva del guanyador.

Elio Cabanes

Aquest regidor valencià ha aconseguit el títol oficial de candidat a presidir el PP gràcies a la laxitud dels requisits per presentar-se a les primàries (només calen 100 avals, i en va presentar 140). És a dir, parteix amb poques possibilitats. Les primàries seran per a ell, doncs, una plataforma per donar-se a conèixer, però res fa preveure que tingui prou suports ni tan sols per guanyar-se un lloc en futures executives. Pel que fa al seu estil, s’ha significat per les crítiques obertes a l’anterior direcció, i ha arribat a dir que Rajoy hauria de fer-se l’harakiri. De fet, una de les seves característiques és la crítica de traç gruixut, que li ha valgut titulars. Ell es presenta com un candidat que vol renovar el partit “des de sota” i és defensor de les primàries obertes com a mètode per triar la nova direcció.

José Luis Bayo

D’entre els candidats menys coneguts, José Luis Bayo és qui ha tingut un inici més accidentat, i pot acabar sent desqualificat de la cursa per no haver presentat els avals de manera correcta, segons el comitè organitzador. També valencià, el precandidat no té suports dins dels quadres de l’organització i pocs entre els militants, i ha fet bandera de la necessitat d’una “profunda renovació” a la formació conservadora. Es considera el candidat òptim per dur-la a terme perquè, diu, no té “motxilles”.

Etiquetes