La política de terra cremada de Rajoy
Delegat a Madrid“Ens veiem a la rendició”. Així s’acomiadava un polític del PP d’un d’independentista, aquesta setmana, a Madrid. La frase establia l’esquema d’acció amb el qual el govern espanyol ha encarat el referèndum d’avui: una lluita a vida o mort en la qual l’únic objectiu era esclafar la votació i els seus impulsors. Era la plasmació de la victòria per deu a zero que preveia Soraya Sáenz de Santamaría. I l’esperit de la frase seguirà pilotant l’estratègia de Mariano Rajoy a partir de demà, quan, en funció dels passos dels sobiranistes, continuarà amb l’escalada de mesures coercitives, que amenacen d’acabar del tot amb l’autogovern català, però també poden, de retruc, amenaçar el futur del president espanyol i la governabilitat de l’Estat.
La política d’esclafament que ha dut a terme Rajoy parteix del ressentiment. L’èxit inesperat, per a ell, del 9-N va obrir una ferida que ha servit de motor de la repressió de l’Estat a l’1-O. S’emmarca també en la persistència en l’error històric de menystenir la mobilització social que hi ha rere el Procés. Però l’abús del Codi Penal i el violentament de les estructures de l’estat de dret que ha necessitat per tirar endavant la seva estratègia han tingut conseqüències inesborrables.
La previsible afluència massiva de votants als col·legis electorals, a partir de primera hora del matí, votin o no, serà la demostració palpable de la pèrdua de legitimitat de l’Estat per a una part important de la població catalana. El missatge d’aquests milions de persones serà de no reconeixement de la legalitat constitucional, que, consideren, els constreny drets fonamentals. S’obrirà una bretxa difícil de reparar que pot solidificar majories al voltant de la unilateralitat pel dret a decidir i per la independència.
La temptació d’aplicar l’article 155 o d’extremar la pressió judicial i policial contra els dirigents catalans, inclòs el president de la Generalitat, en cas d’una declaració d’independència, suposaran fer més fonda aquesta esquerda. Però aquesta, de moment, sembla la via preferida per Rajoy, que ha demostrat una nul·la voluntat d’acord.
El PP dona per perduda Catalunya electoralment, i l’estratègia repressiva li resulta, de moment, rendible a l’Estat. Només un tomb de l’opinió pública espanyola -caldria passar per sobre de la unanimitat mediàtica contra el referèndum- o la pressió internacional podrien modificar el guió i fer gruar el president espanyol. Seria l’escenari de l’oferta d’una consulta pactada, que a hores d’ara sembla quimèric.
Fora d’això, queda la repressió, amb l’aplicació de la llei de partits, com a mínim a la CUP, com un últim recurs que comença a prendre forma en l’ala més dura del PP, que insisteix a comparar el cas català amb el basc. Seria el punt culminant de la política de terra cremada, que deixaria el terreny institucional devastat. Però Rajoy haurà de lidiar amb la minoria parlamentària al Congrés, amb el PNB cada cop més al·lèrgic a arribar a acords amb ell. La seva obcecació per golejar el Procés l’hauria inhabilitat per obrir el diàleg, però podria acabar per inhabilitar-lo com a president.
