Misc 30/09/2018

El principi de la fi de Rajoy, Santamaría i el marianisme

El president espanyol va ser el gran derrotat de la jornada

i
Dani Sánchez Ugart
3 min
El principi de la fi de Rajoy, Santamaría i el marianisme

MadridMariano Rajoy va ser el gran derrotat de l’1 d’Octubre. El president espanyol havia repetit fins a l’esgotament que no hi hauria cap referèndum d’independència a Catalunya, i havia multiplicat els recursos públics a través del CNI i els cossos de policia espanyols per aconseguir-ho. En les jornades immediatament anteriors a la votació els membres del govern espanyol s’esforçaven a transmetre a la premsa la sensació que ho tenien tot controlat -l’1-O estava “desactivat”, deien- i alguns fins i tot van arribar a insinuar que sabien on eren les urnes. I el dia D van aparèixer les urnes, el cens, els votants... i les porres.

Rajoy va veure amb impotència des del seu despatx a la Moncloa com les urnes made in China que el Govern havia presentat amb solemnitat dies abans proliferaven per les escoles gràcies a la feina discreta d’una legió de voluntaris que van ser capaços de fer la guitza al gegantí Estat. Hi havia “cares llargues” al CNI, segons va confessar aquesta setmana el seu director, Félix Sanz Roldán.

La resposta violenta del seu executiu va ser una plasmació d’aquella impotència. Fins i tot els cercles populars havien descartat que el govern espanyol estigués valorant fer servir la força per frenar les urnes. El cost de reputació per a l’Estat a escala internacional s’albirava massa elevat, però l’executiu, que havia enviat milers de policies i guàrdies civils a Catalunya per reprimir el referèndum (amb un cost de 87 milions d’euros) va fer valer el crit de l’“ A por ellos ”, el va institucionalitzar.

Rajoy va viure la jornada de l’1d’octubre de fa un any des de la seu del govern espanyol amb alguns dels seus ministres i col·laboradors més estrets. Entre ells hi havia la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, autèntica arquitecta de la resposta de l’Estat al Procés, i segona gran derrotada de la votació. Santamaría havia dissenyat cada detall de l’estratègia: primer la judicialització, després la repressió. Controlava uns serveis d’intel·ligència reforçats amb centenars d’agents des de mesos abans. Ella va ser qui va oferir la primera roda de premsa del dia. El missatge, negant les urnes: “No hi ha hagut referèndum ni res que se li assembli”.

Les imatges de la violència policial, dels centenars de ferits, que aviat van superar la barrera dels mil, no van trigar a ocupar les portades dels diaris digitals europeus i mundials. La CNN lamentava a la seva web i a cinc columnes que la resposta de l’Estat a l’1-O era “la vergonya d’Europa”, mentre la premsa espanyola continuava aplaudint el càstig.

Alguna cosa es va moure a la Moncloa a mig matí. De sobte, les càrregues policials es van aturar i l’intent de frenar la votació es va concentrar a deixar sense llum les escoles o atacar els sistemes informàtics. El síndic de greuges, Rafael Ribó, va dir després que aquell canvi d’opinió va ser conseqüència d’una trucada d’Angela Merkel a Rajoy, tot i que fonts del govern espanyol d’aleshores neguen aquest punt i asseguren que Rajoy no va parlar amb cap dirigent internacional durant la jornada.

El president espanyol va sortir en roda de premsa a última hora de la tarda per culpar de la violència els independentistes i mostrar-se orgullós de la seva resposta. Una frase molt similar a la de Santamaría: “A aquesta hora puc dir-los que avui no hi ha hagut un referèndum d’autodeterminació a Catalunya”.

A partir d’aleshores, sense autocrítica, va inicidir en l’estratègia repressiva, aquest cop a través del 155. Però el fracàs de l’1-O va ser la primera pedra de la derrota final de Rajoy. La pèrdua de credibilitat entre els seus va impulsar el seu rival Albert Rivera i va eixamplar la divisió interna al seu govern i partit, liquidat amb una moció de censura amb els vots dels independentistes catalans. La seva alumna avantatjada, Santamaría, última hereva del marianisme, va acabar derrotada en la batalla interna. El PP va ser víctima de la pesada càrrega de l’1-O.

stats