Ara fa uns mesos, l’equip de govern de l’Ajuntament de Reus va proposar una ordenança de civisme segons la qual “no és permès romandre a la via pública [...] a les persones que portin vel integral, burca, nicab, passamuntanyes, casc integral [...] o altres vestimentes que impedeixin o dificultin la identificació”. El 18 de juliol es va aprovar de manera definitiva la llei, un cop substituïts els mots vel integral, burca i nicab per una expressió general sense connotacions religioses, amb la finalitat d’allunyar la raonable sospita que la llei s’adreça eminentment a algunes ciutadanes musulmanes de Reus.
Aquesta ordenança d’abast municipal respon a una tendència present en tots els països europeus, que troba la seva expressió més contundent en la llei francesa de l’octubre del 2010 que prohibeix cobrir-se la cara a l’espai públic. Igual que a Reus, les autoritats franceses van redactar la llei com si el problema fos d’ordre públic. Tanmateix, aprofitaven per afirmar que el vel integral promou la desigualtat entre homes i dones, i que no es pot garantir que les dones que amaguen el rostre ho facin voluntàriament.
Aquestes normatives reaccionen davant de pràctiques pròpies dels musulmans. Es basen en el supòsit implícit que els principis constitucionals i legals d’Occident són incompatibles amb l’islam. En la justificació de la llei batega la por a l’altre desconegut i inassimilable. Una por que fàcilment esdevé odi i que es pot utilitzar amb finalitats electorals, com bé ha demostrat el Front Nacional.
L’1 de juliol, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va referendar aquesta llei, sentenciant que no vulnera l’article 9 del Conveni Europeu que protegeix la llibertat de consciència i religiosa. La sentència respon al recurs d’una dona d’origen pakistanès, nascuda el 1990, que sol vestir burca o nicab, i que sosté que ho fa sense que cap membre de la seva família l’hi obligui.
Les lleis que criminalitzen el burca parteixen del supòsit que les dones no el porten lliurement, sinó obligades pels homes de la seva família. Tanmateix, aquesta qüestió no és analitzada pel TEDH, atès que la sol·licitant declara portar-lo voluntàriament, sense coerció. Però què vol dir actuar lliurement? ¿Estem justificats per limitar la llibertat de les dones que decideixen sotmetre’s voluntàriament a l’autoritat dels mascles? Les noies i no tan noies que s’implanten pits de silicona, són lliures? Qui ha establert el model de bellesa que segueixen? Al capdavall, i com em va comentar Martha Nussbaum en una entrevista, el vel es pot treure amb molta més facilitat que no pas les pròtesis mamàries.
El moll de la sentència d’Estrasburg és que la prohibició és necessària en el context democràtic francès. Viure en democràcia significa viure junts. Aquest vivre ensemble suposa un espai públic en el qual el rostre de l’altre ens ve a l’encontre descobert. El conciutadà és algú a qui ens podem adreçar i el rostre velat ens ho impedeix.
Segons el vot discrepant de dos jutges d’Estrasburg, aquest raonament és dèbil. El fet que algú porti el rostre cobert, potser atempta contra el nostre dret a adreçar-nos-hi, però ¿justifica una prohibició que limita l’exercici de la llibertat de creença? La sentència va rebutjar el requeriment de la dona musulmana basant-se en una definició de la interacció democràtica que respon més a principis abstractes que no pas als usos reals que els ciutadans fem de l’arena pública.
Les institucions polítiques i la ciutadania en general no han de romandre silencioses davant de fets que la poden escandalitzar, com són les dones perfectament cobertes que molt de tant en tant trobem pel carrer. La prohibició és un recurs final. Pel camí hi ha alternatives que van justament en la direcció democràtica que la llei diu que protegeix. Les escoles, els mitjans de comunicació i les relacions informals entre els ciutadans contribueixen a fer poroses les cases dels que viuen situacions de dominació intolerant i fonamentalista a casa seva.
Cal fer encara més permeables aquestes parets, per empoderar (com es diu avui) els individus que són objecte de dominació, per ajudar-los a alliberar-se de l’opressió que pateixen i que senten com a tal. La criminalització contribueix a solidificar els estereotips sobre les minories. Els criteris de la ciutadania no es poden determinar unilateralment. Aquest és el sentit de la ciutat oberta.
