Quant als afers del club, alguns de nosaltres som conservadors. Volem que l’equip no deixi de tenir la pilota; que no hi hagi publicitat a la samarreta; que en Puyol segueixi corrent al minut 94 com si acabés de començar el partit; que en Xavi mogui sempre la bimba amb la seva inesgotable saviesa; que en Puyal no es jubili mai, i tampoc en Manel Vich; que no hi hagi música ni speaker cridaner a l’estadi (per què?, per què?), i que no canviïn tantes altres coses que estaven bé com estaven. Naturalment, alguns d’aquests desigs són irracionals, però això no ens impedeix de tenir-los. Per a què serveix el futbol, si no?
I, esclar, volem també que l’estadi segueixi sent el que és, i que si se li ha de canviar el nom, o posar-li un cognom, com eufemísticament diuen els que el volen, s’hi posi el de l’única figura no controvertida de la nostra història, el fundador.
El conservadorisme blaugrana és també espartà. Diuen que l’estadi ha de ser més còmode. Nosaltres, si volem estar còmodes, romanem a casa, escarxofats al sofà. A l’estadi s’hi va a patir, i tota forma de gaudi és sempre excepcional. Si plou, volem mullar-nos; i si fa fred, confiem que els gols ens escalfin.
Evidentment, durant la història del club hi ha hagut visionaris que han canviat les coses. Es va construir el camp de les Corts perquè l’altre s’havia fet petit, i Cruyff va revolucionar el joc per adaptar-se als nous temps. Però la reforma de l’estadi no respon a cap altre criteri que a una modernització en què no creiem, justament perquè som conservadors, i ens agrada que les coses que funcionen es deixin tal com estan.
Una capa de pintura, esclar, no fa mal a ningú, i de ben segur que cal fer renovacions parcials. Però ¿un estadi gairebé nou, com l’Allianz o l’Emirates? ¿No respon aquest desig més aviat a necessitats alienes a la voluntat ancestral del soci, o sigui, a les vel·leïtats dels turistes que visiten l’estadi com si fos un altre edifici de Gaudí? ¿Al provincianisme de voler “el millor estadi del món”? ¿A la megalomania irresponsable de directius-empresaris més pendents del seu prestigi personal que de conservar les essències? ¿A les empreses que llogaran espais amb restaurant perquè especuladors sense ànima puguin mirar el partit rere un mirall mentre es plauen amb sofisticades menges? En definitiva, ¿a gent que no sent els colors com cal sentir-los?
És probable que el conservadorisme blaugrana no sigui majoritari entre la massa social. És probable també que molts s’empassin la propaganda simplista i massa vaga, un veritable insult a la intel·ligència, amb què els promotors de la iniciativa fan veure que ens informen. És probable, doncs, que acabi guanyant el sí. I seria una llàstima que fos així perquè només la tradició ens protegeix de les incerteses, i només en l’innocu món del futbol podem confiar en la impertorbabilitat del passat com a trampolí per saltar vers el futur.
