Història a la carta

Durant les conteses electorals, conservar l'honestedat intel·lectual és una cosa complexa

El 23 de març, l’escriptor Antonio Scurati va publicar un article a 'La Repubblica' a propòsit del centenari de la fundació dels Fasci Italiani di Combattimento per Benito Mussolini. Scurati, semifinalista del premi Strega amb la novel·la 'M. Il figlio del secolo' sobre el dictador italià, aprofita aquesta trista efemèride per reflexionar sobre la identitat italiana. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial i l’aprovació de la Constitució republicana, Itàlia va cultivar una identitat col·lectiva al voltant de l’antifeixisme, com ho demostra el fet que la festa nacional sigui el 25 d’abril, dia de l’alliberament. En aquesta identitat col·lectiva hi juguen un paper central els 'partigiani' antifeixistes, com els que veiem a la novel·la de Beppe Fenoglio 'Una qüestió privada' (Empúries, 1988), els quals esdevenen el mirall heroic on es podien reflectir els ciutadans italians de la segona meitat del segle XX per construir el futur.

Òbviament, aquest passat pedagògic no ha servit per allunyar els neofeixistes. El passat no es repeteix de la mateixa manera, sinó que apareix amb nous abillaments. Matteo Salvini, per exemple, no és l’hereu directe de Mussolini, però la seva política recull aquelles llavors en un discurs en què es conjuren les debilitats d’Europa, les pors de la classe mitjana i el boc expiatori dels refugiats com a palanques propulsores electoralistes. Cal, sosté Scurati, renovar el discurs sobre la identitat nacional i reunir les energies democràtiques entorn de nous imaginaris per mirar el futur.

Arreu d’Europa s’ha suscitat una reflexió sobre la memòria històrica i la construcció d’identitats col·lectives per contrarestar la contaminació del discurs públic a mans de la ultradreta. Espanya no n’és una excepció. En el nostre cas, l’imaginari polític que ens ha llegat el passat recent es construeix durant la transició cap a la democràcia. L’Espanya postfranquista no es refereix explícitament al passat, sinó que es construeix sobre un consens ambigu propiciat per una correlació de debilitats, com l’anomenà el sempre agut Manuel Vázquez Montalbán.

Avui són diversos els relats simplificadors de la Transició que competeixen per treure’n la màxima rendibilitat política

La crisi econòmica i social iniciada ara fa deu anys va ser el detonant circumstancial de nous relats sobre la Transició. El moviment del 15-M i l’independentisme català han estat els principals protagonistes d’aquesta relectura que descriu aquest període com un pacte de silenci, tolerància repressiva o continuïtat jurídica. El resultat és una impugnació de la Transició democràtica en la seva totalitat.

Avui són diversos els relats simplificadors de la Transició que competeixen per treure’n la màxima rendibilitat política. Dic que són simplificadors perquè no es tracta de relats històrics, sinó de mirades parcials que desatenen els esforços –efectivament pragmàtics i no heroics– amb què els protagonistes d’aquell moment crucial de la nostra història recent van desactivar els perills de la recaiguda en la dictadura i de la inestabilitat que ens allunyaria de l’horitzó de modernitat europeu. En contraposició amb la politització sense complexos del passat, convé il·lustrar-se sobre els fets històrics el coneixement dels quals és en aquest cas condició de possibilitat de fer un exercici madur de les llibertats polítiques. Un exemple d’estudi equilibrat d’aquest període històric és el recent 'La Transición. Historia y relatos' (Siglo XXI), escrit pels professors de la UAB Carme Molinero i Pere Ysàs; o també, tot i que en una clau una mica menys sòbria, el de Santos Juliá, 'Transición: Historia de una política española' (1937-2017) (Galaxia Gutenberg).

Certament, la repressió política, judicial i policial de l’independentisme no ajuda a tenir el cap fred en l’estudi de la història. Tant és així que molts estan disposats a menystenir la indubtable modernització i liberalització, els èxits de l’estat del benestar i els clarobscurs del desplegament de l’article 2 –nus gordià de la Constitució, segons Rubio Llorente–. En aquest context val la pena recordar avui que els catalans van donar un suport contundent a aquest pacte constitucional, i que d’aquesta manera van fer una promesa de fidelitat que llegaren a les generacions posteriors.

No hi ha dubte que la història sempre s’escriu des del present i que per tant obeeix a interessos. La veritat històrica està constantment sotmesa a revisió i a interpretacions renovades. Això no equival, però, a afirmar que no hi ha fets històricament verificables. Hi ha restriccions a allò que podem dir del passat i convindria que els intèrprets conservessin un bri d’honestedat intel·lectual, cosa complexa, ja ho sabem, durant les conteses electorals. De la història a la carta n’acabaran traient profit els que més hàbils a manipular.