Una florista contra el progrés

La pervivència de la civilització depèn de com s’articuli el rebuig a les opinions minoritàries: si es tira pel dret i s’obvia el dret es menysté la llibertat d’expressió

Fa un parell d’anys, la florista Barronelle Stutzman va negar-se a proveir flors per a la celebració del matrimoni homosexual entre Robert Ingersoll i Curt Freed. Ambdós eren clients habituals de la floristeria, però quan li van demanar que decorés la seva cerimònia s’hi va negar i va adduir que la seva religió baptista li impedeix de col·laborar en el que considera pecat. Els contraents la van denunciar i recentment el Tribunal Suprem de l’Estat de Washington l’ha condemnada per haver contravingut la llei contra la discriminació, una normativa que protegeix els individus de ser discriminats en els comerços, restaurants o llocs d’oci per motius de raça, creença, nacionalitat, orientació sexual, sexe, discapacitat, etc.

El de la florista no és l’únic cas; també han arribat als tribunals el d’un forner que va refusar de fer un pastís de boda per a una parella homosexual i el d’un fotògraf que no va acceptar l’encàrrec de documentar el matrimoni d’una altra. Les conviccions religioses són el mur que aquestes persones eleven entorn de la seva actitud discriminatòria: sostenen que la llei de Washington contra la discriminació viola el seu dret a l’exercici lliure de la religió. Una llei antidiscriminatòria suscita una nova discriminació quan ha de ser aplicada, ja que s’impedeix que els creients puguin rebutjar de prestar els seus serveis en aquelles activitats que consideren pecaminoses.

Perquè la normalització sigui exitosa cal fer-la coactiva: sancionar a qui es negui a complir-la

Que el matrimoni entre persones del mateix sexe sigui considerat pecat per algú no ens ha de sorprendre. Tanmateix, i com es diu en la sentència, què passaria si es neguessin també a participar en matrimonis interracials? Els drets s’amplien a noves formes de discriminació que fins ara havien passat desapercebudes i que amb el temps passen a normalitzar-se. I perquè la normalització sigui exitosa cal fer-la coactiva: sancionar a qui es negui a complir-la.

El cas del cèlebre autobús d’una associació espanyola que no va fer res més que una operació de propaganda tremendament eficaç i econòmica també té una motivació religiosa i igualment defensa el dret a discriminar. Els nous drets reconeguts a les persones amb independència de la seva sexualitat o gènere creen noves formes de discriminació, i això posa a prova les diferents velocitats de canvi de les religions i de la societat.

A Catalunya tenim una norma anàloga a la que prohibeix la discriminació en diversos estats americans: la clàusula general antidiscriminatòria de la llei 11/2014 per garantir els drets LGBTI i contra les fòbies per motius de sexe o gènere. La llei que sembla que es va aplicar, si bé de manera matussera, per prohibir la circulació del massa cèlebre autobús ultraconservador.

Els teòrics de la democràcia, com Habermas, es plantegen si els ciutadans secularitzats han de fer un esforç per entendre els religiosos i d’aquesta manera propiciar un coneixement recíproc que alhora pot contribuir a la formació col·lectiva de la voluntat i a enfortir la república. El mateix Slavoj Žižek, en la magnífica entrevista que li va fer Miquel Seguró (05/03/17), sosté que la religió en democràcia mereix un lloc, ja que pot contribuir al debat legislatiu.

Si apliquem aquesta proposta al cas de la florista i de l’autobús, veiem que la càrrega de la justificació recau en els creients, no pas en el secularitzats. Quin és el contingut del seu missatge? En el cas de la florista, no hi ha missatge, sinó una negativa a actuar, motivada per una impossibilitat moral, atès que participar l’obligaria a renunciar a l’obediència a la paraula divina. ¿Són les creences religioses un salconduit per desconsiderar els drets d’altri?

Quan està en joc la llibertat d’expressió, més val limitar-se a actuar de manera coercitiva en el cas que hi hagi accions efectivament discriminadores o limitacions il·legítimes de la llibertat d’individus concrets

L’autobús sí que promou un missatge, però ho fa de manera vaga, tot dient una cosa que fins fa quatre dies era una banalitat i que ara de sobte retruny com un insult i una desconsideració. Quan està en joc la llibertat d’expressió, més val limitar-se a actuar de manera coercitiva en el cas que hi hagi accions efectivament discriminadores o limitacions il·legítimes de la llibertat d’individus concrets. Adduir una probabilitat indeterminada que alguns menors se sentissin agredits i intimidats pel missatge de l’autobús sembla més aviat un pretext per prohibir un missatge minoritari en nom de la majoria moral.

Molt probablement molts dels lectors d’aquestes línies pensen, com jo, que el missatge implícit del coi d’autobús és discriminador i que els seus promotors tenen la intenció política de restablir una altra majoria moral hereva del nacionalcatolicisme que va ser la nostra unitat de destí. Ja que ens correspon, per generació, contraposar-nos als reaccionaris, fem-ho amb l’elegància del dret i de la indiferència. La legitimitat no s’aconsegueix expulsant i ocultant els dissidents minoritaris, sinó respectant els principis jurídics i morals bàsics. La pervivència de la civilització depèn de com s’articuli el rebuig a les opinions minoritàries: si es tira pel dret i s’obvia el dret, aleshores es comet l’error estratègic de fer publicitat d’allò que es vol prohibir, l’error polític de menystenir la llibertat d’expressió (“sobrevalorada” [sic], segons una tertuliana de Catalunya Ràdio) i l’error estètic de grups d’activistes regalant a les televisions l’agressió a un propagandista catòlic esdevingut màrtir.

En democràcia a l’adversari polític o bé se’l tracta amb la màxima indiferència o bé se li recorden els bons motius que tenim per defensar allò en què creiem.